El Sorollet
No obris els ulls. Aguanta. No els obris. Ja saps que passarà si els obres. No siguis ximple i continua amb les parpelles abaixades fins que sentis el sorollet especial. Avui hi va poca gent al bus i no hi ha gaire xivarri, així que segur que podràs sentir el sorollet i aleshores ja podràs obrir els ulls. Encara no m'he recuperat de l'últim esglai i no penso arriscar-me a veure cap altra criatura com aquella.
Estic decidida a mantenir-me ferma, però el sorollet no arriba i a mesura que vaig comptant mentalment quantes vegades s'ha aturat el nostre bus, m'adono que gairebé ja hem fet tres quarts de camí. Avui el sol és fort i fa calor. L'autobús no porta l'aire posat i suo perquè fa calor i perquè començo a estar nerviosa.
Tots els altres dijous, quan hem fet aquest mateix trajecte la mare i jo, he sentit el sorollet. Sempre. Però avui ens queden unes cinc parades i el sorollet no arriba i no puc obrir els ulls. Començo a pensar què puc fer en aquesta situació. No vull obrir els ulls, per res del món. No vull tornar a veure allò. Sé que és poca estona que ho veig, però després hi somio cada nit i a les fosques encara és més terrorífic tot i que aleshores sé que només és un record i no la cosa de veritat.
El problema és que si no obro els ulls no sé com ho faré per baixar del bus. Ho puc provar, però la mare s'adonarà que faig una cosa rara. No som a prop de cap de les dues portes per on hem de sortir així que la mare ho notarà segur que passa alguna cosa estranya. I a la meva mare no li agraden ni les coses rares ni estranyes. Queden dues parades i tinc el front xop, els ulls encara ben tancats i les orelles ben obertes esperant un miracle: que soni el sorollet abans no sigui massa tard.
Deu ser perquè duc els ulls tancats i noto tot d'altres coses que m'arriben per les orelles, pel nas, per la pell... no sé què arriba per on, però sé que la mare ha desencreuat les cames i ha desat el mòbil a la bossa, sé que hi ha algú menjant un plàtan i sé que queda ben poc per arribar. Gairebé ja espero que la mare em toqui per avisar-me i m'angoixo pensant que encara no sé què faré. ¿Per què no sento el sorollet avui? Si l'he sentit sempre. Tinc ganes de plorar. Sense cap raó de pes, estic convençuda que si avui torno a veure aquella cosa, la veuré cada dia, quan ella vulgui.
Noto que la mare es mou, ha arribat l'hora. El cor em batega molt fort, he continuat suant la resta de camí i el nus a l'estómac m'ha pujat a la gola. Tot perquè no sé què fer. Si no obro els ulls ja, la mare ho notarà i em dirà que els obri, que no faci ximpleries. I jo sempre faig cas a la mare. Què pot passar si no obro els ulls? Tinc segons per decidir.
Noto la mà de la mare a la meva espatlla dreta, però abans que ella parli, el sento.
"Va, baixem", diu la veu de la mare, i mai en la meva vida he estat tan contenta de veure-la. L'estic mirant perquè he pogut obrir els ulls a l'últim segon. El sorollet ha arribat just a temps i aquest cop ha estat una mica diferent de les altres vegades i m'ha fet dubtar. Però tenia ganes d'obrir els ulls i no fer enfadar la mare. Així que els he obert amb esperança i aleshores només l'he vista a ella que em donava la mà i hem anat fins a la porta i hem baixat a la nostra parada.
Per assegurar-me, un cop al carrer, he mirat d'altres coses, amb una mica de recança, encara tement que aquella cosa pogués aparèixer, però res. Respiro profundament. No veig res dolent. Res de res, només arbres, una paperera i l'autobús que s'allunya.