SI AIXÒ ÉS LLIGAR
“Merda. La bateria”. Això pensa la Greta quan el mòbil se li apaga i la Rigoberta Bandini es queda amb el No tendría estos problemas de ansiedad a l’aire. Ara no hi cau, però quan torni a tenir el telèfon operatiu, caurà en la casualitat de la lletra de la cançó a mitges i el moment angoixant que precedeix l’instant d’adonar-se que estarà tot el dia sense mòbil.
Tornar a casa està descartat, encara que li passa fugaçment pel cap. Avui té una entrevista de feina després de mesos aturada. Si tot va bé, la incorporació és immediata, això vol dir que també començarà immediatament després a cobrar. Puja al metro a Sant Andreu i s’olora dissimuladament l’aixella. No és que no s’hagi dutxat, però com que a fora plou i ha hagut de córrer per arribar a l’andana té la sensació que fa pudor. I només faltaria que en una entrevista de feina fes pudor! Fingeix mirar una cosa de la motxilla, així pot ensumar-se, i confirma que encara fa olor de desodorant. Volia passar desapercebuda, però quan torna la vista endavant i es col·loca bé la bossa, s’adona que la noia dreta del davant l’està mirant.
Deu tenir l’edat de la Greta i la mateixa altura, per això els ulls de totes dues es poden mirar fixament. El que més inquieta la Greta és que la noia no ha abaixat els ulls. Li aguanta uns segons, després la vergonya fa que la Greta desviï l’atenció cap a terra. “Què mira, aquesta?” pensa. No té bateria al mòbil, però el treu per dissimular, així pot redreçar la vista cap a la direcció de l’altra noia. De cua d’ull veu que encara se la mira. “O para de mirar-me o l’insulto”, pensa la Greta, que sempre ha tingut mala bava i poca paciència. Han arribat a La Sagrera. Quan s’obren les portes per la banda de la noia que la mira, la Greta aprofita per alçar el cap. La desconeguda llavors aparta la mirada. Ara qui té ganes de jugar és ella, així que s’intercanvien els papers.
De tan atentament que l’observa, certifica una cosa: és molt guapa. El cabell castany li cau sobre les espatlles. Unes celles perfectes li dibuixen una expressió simpàtica. Llavis fins, nas pigat i els ulls pintats. Es miren. La noia li torna la mirada, però no es mou. Si fos una altra persona, ben segur que la Greta ja li hauria etzibat un “Què et passa a tu?”, però no li surten les paraules. Aquests ulls marrons l’han hipnotitzat. Ni tan sols els sotracs que fa el metro quan deixen enrere Navas aconsegueixen desenganxar les dues mirades.
A Clot, la noia desconeguda fixa la vista a terra. “Per què ja no em mira?”. La Greta comença a fantasiejar, s’oblida de l’entrevista de feina, s’oblida del mòbil sense bateria, de la pudor a l’aixella i de la Rigoberta Bandini. La Greta es pregunta si això que li està passant és lligar, si potser s’hi hauria de dedicar, si s’hi hauria d’acostar i preguntar “ens coneixem?” o “vols que ens coneguem?”. És pensar això que es ruboritza. Com se li acut?
La parada següent ja és Urquinaona, la seva. S’excita perquè ha de baixar per la porta del costat de la noia desconeguda. El cor li fa un bot quan veu que ella també baixarà. Són l’una al costat de l’altra, en silenci, mirada cap endavant. La Greta nota que la noia està nerviosa (ella també ho està), però no li diu res. S’obren les portes i baixen plegades. Aleshores passa.
La noia li posa una mà a l’espatlla, li acosta la boca a cau d’orella i a la Greta se li posen tots els pèls de punta. Llavors diu:
- Perdona, porto molta estona mirant-te, però és que portes la bragueta abaixada. No sabia com dir-t’ho.