LA IAIA
Aquell és el millor moment del dia: el viatge des de casa meva fins a ca la iaia.
Sempre tinc un neguit quan esperem amb el pare, al mig del carrer, que aparegui aquell vehicle gegant que gira la cantonada una mica més enllà, per apropar-se després ràpidament, i aturar-se just davant d’on estem parats. I si aquell dia no ve? Què passaria?
Però el fet és que sempre, sempre apareix per la mateixa cantonada.
El moment en què s’atura i s’obren les dues grans portes és espectacular. Fa un soroll molt fort i llavors tot l'autobús s’inclina una mica cap a nosaltres. És el moment de pujar aquell esglaó i que comenci la part més emocionant.
- Bon dia! - diu un.
- Bon dia! - contesta l’altre.
El conductor sempre és el mateix.
Llavors el pare para i posa una targeta màgica en una màquina, que se l’empassa i l’escup. Gairebé sempre és així, però és cert que de tant en tant s’encén un petit llum roig i la màquina fa un soroll horrible, i llavors el pare es posa molt i molt vermell i s’apropa ràpid al conductor a donar-li unes monedes.
Nosaltres sempre anem fins a mig autobús. Per arribar-hi passem al costat de tot de gent amb els cabells blancs, alguns porten bastó. Com la iaia.
El nostre lloc és al costat de la finestra, i normalment jo estic tot el viatge mirant de cara a la porta per on la gent marxa del bus.
I a partir d’aquí, durant una bona estona, són els moments de màxim èxtasi. A cada corba la panxa em fa un gir, i com més ràpid anem, més gaudeixo d’aquelles pessigolletes que em fan rum-rum a la panxa i que em fan riure.
Moltes vegades, però no sempre, si creuem un gran carrer sense haver-nos d’aturar al semàfor i anem prou ràpid, fem un petit bot que em fa pujar i baixar la panxa de cop. Quan això passa, és increïble. Em sembla per un segon que tinc tot de formigues corrent pel melic. M’encanta.
En una estona, quan el pare ho decideix, s’apropa a un botó vermell que hi ha allí a prop i el prem. Llavors s’il·lumina un senyal i, poc després, s’obren les portes i baixem.
I allí, sempre, sempre, sempre, hi està la meva iaia, que em mira amb uns ulls gegants i em demostra com cada dia està més contenta de veure’m. M’aixeca del cotxet on viatjo i em fa els petons més dolços del dia. També li fa un petó al pare, es diuen quatre coses, i a mi ja m’han retornat al meu carro. Llavors el pare em fa un petó ràpid, un somriure, i marxa.
Ja estem preparades per passar el dia juntes, la iaia i jo.