La línia vermella de la vida
Te'n recordes de quan érem joves, Guillem? Quan encara vivies al Clot, en aquell pis tan petitó, amb tan poqueta llum i aquella cuina tan vella, amb el Marc i l'Esteve. Quina joventut i quines ganes de veure'ns! Els deia a mons pares que me n'anava amb la Gemma a fer una volta pel barri, i en sortir m'escapava volant cap al metro i recorria tota l'L1 per passar la tarda amb tu!
I quina il·lusió tot el trajecte! Escoltant amb els auriculars la Rigoberta i pendent de les parades. Urquinaona, Arc de Triomf, Marina, ep, aquí em tocava pintar-me els llavis per a arribar al Clot tota llesta i maca! Per fi arribar, pujar les escales i veure't esperant-me amb el millor somriure del món.
Ui, i què me'n dius de les festes que fèiem a casa de la Laura? Te'n recordes, Guillem? Allò sí que era una terrassa com Déu mana, amb vistes als Jardins d'Elx i tota la Sagrera, mare meva, sí que vam celebrar de coses en aquell trosset de cel, vàrem fer comiats i moltes, moltes, benvingudes.
Ara bé, els meus dies preferits eren aquells dissabtes de juny, on omplíem les motxilles de birres, aigua i fruita i sota el braç el para-sol, i cap a la platja a prendre el sol i remullar-nos amb l'aigua més freda de Barcelona.
Te'n recordes, Guillem? Aquells dies que fèiem tres vermuts al dia, recorrent tots els bars del Gòtic, i acabàvem trobant-nos amb els nois, el Biel, la Carolina, i l'Àlex, que aleshores encara no havia conegut la Martina, i encara rondinava perquè no tenia parella. I quines paelles ens fèiem tots junts, en aquells restaurants petitons on amb prou feines entràvem tots.
I no saps prou bé que dur que era tornar a l'Hospitalet diumenge i pujar al tren amb aquell sabor agredolç d'haver passat un cap de setmana increïble amb tu recorrent la ciutat, però amb la tristor de veure acabar el diumenge i tornar a la realitat, als dilluns d'oficina a Rocafort, carmanyola a l'hora de dinar, i classes del màster a la tarda a Glòries.
Te'n recordes, Guillem? D'aquells adeus? Dels últims petons a la mateixa boca del metro? Baixàvem des de casa teva en silenci i sense soltar-nos les mans, alguna vegada m'acompanyaves en pijama i jo em moria de la vergonya. Però sempre volia allargar aquells moments fins a l'últim segon possible, era igual si perdia 1 o 2 metros, valia la pena només per estar amb tu 3 minuts més parlant dels plans del pròxim cap de setmana.
Guillem, que te'n recordes?