Una sorpresa
Era desembre, i com cada vespre arribava cruixit a casa després d’un llarg i exigent jornal. També com sempre, mai ningú no l’esperava. I una de les primeres coses que li agradava fer en arribar era contemplar el Telefèric de Montjuïc, el qual, en el seu trajecte, passava ben a la vora d’on ell vivia. Aquell moment el relaxava.
Des de casa seva el veia sempre movent-se majestuosament, subjectat pels seus segurs i llargs cables, fronterers entre el blau del cel i el blau del mar, que albirava des de la petita finestra de l’habitació.
I és que el compassat i silenciós pas de les seves cabines, matí i tarda, dia rere dia, formaven part del paisatge d’una Barcelona que allunyava de l’insistent brogit de la gran ciutat tots aquells que les contemplessin, tot aixecant la vista enlaire.
Aquell dia, però, va ser completament diferent del que estava acostumat. Perquè de cop i volta una de les cabines del telefèric, la que anava en direcció a la Parada Castell, just en el moment en què ell mirava es va aturar sobtadament. I el que més estrany se li va fer fou que a dins hi anés únicament una persona, un sol viatger, tot i tractar-se del viatge de les sis del vespre, el darrer dels dies d’hivern i que solia ser el més concorregut, perquè sinó els visitants es veien obligats a fer a peu un llarg trajecte muntanya avall.
A corre-cuita, i no sense curiositat, va anar al menjador a buscar un vell llargavistes que guardava dins d’un calaix del moble que presidia l’estança. Es va arrepenjar a l’ampit de la petita finestra, la qual amb aquest gest es va convertir en una veritable talaia des d’on observar privilegiadament tot el que anava passant. L’espectacle que va veure va ser impressionant. Va veure que l’únic viatger era un jove de poc menys de quaranta anys i que anava vestit talment com un excursionista. Va observar com, de la motxilla que duia, en treia una llarga corda d’escalada d’un color verd altament luminescent, una corda d’aquelles de fibra sintètica i polièster pensades per donar-hi la forma que es vulgués.
Allò començava a posar-se interessant. I encara més quan va veure que el viatger, ara ja batejat com a escalador,sortia a l’exterior de la cabina i començava a enfilar-se cap a la part superior, allà on hi havia els balancins i les politges, i hi feia un bon nus amb la corda. Tot seguit, sempre agafat a la llarga corda, va anar fent tombarelles cap a un cantó i cap a l’altre de la cabina, tot deixant llast a la llarga corda. El resultat final de la seva acrobàtica exhibició va ser espectacular: havia embolicat la cabina tot donant a la luminescent corda la forma del número cinc, que en fer-se completament fosc va lluir amb tota la seva esplendor enmig de la negror que havia anat tenyint el paisatge de la ciutat, endinsant-la en la nit.
I del que no s’havia adonat era que la cabina que anava en direcció contrària a la primera s’havia aturat just a la dreta d’aquesta, i també portava un sol viatger, un altre excursionista, el qual, repetint la mateixa operació que el primer, va acabar dibuixant un nou número, el tres.
Va ser aleshores que la satisfacció de l’anònim observador va ser immensa. Mai no s’ho hauria imaginat. I és que els dos números posats de costat, ben lluents al cel, dibuixaven un cinquanta-tres, just els anys que ell feia aquell mateix dia. En cap moment es va imaginar qui podia haver estat, però del que no va tenir dubte és que justament en aquell dia tan important, algú havia pensat en ell.