La vermella número 52
Tot i que habitualment l’Ester anava a peu dret, aquell dia va cercar un seient on asseure’s als primers vagons del metro. Havia començat el seu trajecte a la parada de la Línia verda al seu pas per passeig de Gràcia, i únicament li faltaven dues parades fins a Fontana, a prop de casa. Estava asseguda en un dels primers vagons, així les escales de sortida li quedarien ben a prop. Aquell dia li havien fet entrega, a la Notaria de Blas de passeig de Gràcia, de les darreres voluntats de la seva mare, que havia dipositat ella mateixa l’any 1985 en aquella Notaria, tot just un any més tard que ella naixés.
Sense pensar-ho i amb tristesa va començar a llegir les disposicions Eren molt simples, excepte pel que feia a la darrera frase: “Et llego els meu secrets, que trobaràs a la cabina 52”. Just en aquell moment sonaven els senyals del tancament de portes a la parada de Fontana, i per uns segons no es va quedar a dins.
Ester era de les que evitava les escales automàtiques, i mentre es trobava pujant-les a un ritme molt inferior a l’habitual, no podia deixar de preguntar-se: on era la cabina 52? I a qui li ho podia preguntar? No podia recórrer ja al seu pare, perquè els havia deixat uns anys enrere. Va tornar a desar el testament al sobre i es va dirigir a casa de la seva mare, per continuar empaquetant els objectes que hi restaven. Ja cap al migdia, mentre es trobava regirant la nevera per menjar alguna cosa, va sentir el “pip” d’una notificació del mòbil de la seva mare, era un SMS en el qual li deien que ja podia anar a buscar l’àlbum de fotos que havia encarregat. El missatge venia signat per la botiga de fotografia vora dels Jardinets de Gràcia.
L’àlbum era un recull de fotos familiars de diferents èpoques, però el que li va sobtar va ser una en concret, etiquetada com a “Any 1984” i on apareixia la seva mare embarassada, a punt de pujar al telefèric de Montjuïc, i on es veia com una cabina vermella que s’apropava era la “52”. Amb l’àlbum a la motxilla, va comprovar quin era el trajecte més curt per arribar al telefèric. Calia enllaçar la línia verda amb el funicular que la duria al Parc de Montjuïc. Un cop hi va arribar, gairebé sense alè, preguntà a un treballador de TMB on era la cabina 52, tot ensenyant-li la fotografia. Aquest li explicà que les “vermelles” des de l’any 2007 ja s’havien substituït, però que estava de sort perquè justament s’havia inaugurat feia dues setmanes el museu del transport, ben a la vora, on podria trobar exemplars de la mateixa cabina.
Restaven deu minuts perquè tanquessin les portes al museu, però hi va aconseguir entrar. Un cop a dins i amb la fotografia a la mà va poder veure un exemplar de les cabines. La desil·lusió va arribar quan va veure que el número era el 46, i no el 52. Va ser en aquell moment que una mà li tocà l’esquena i li digué:
-Suposo que tu deus ser l’Ester? Aquesta carta dirigida a tu l’hem conservat molts anys, ja que la vàrem descobrir a l’interior d’un dels passamans d’una de les cabines, ben amagada, i per fi arriba a la seva destinatària.
Un cop es va poder asseure, es disposà a llegir-la. Hi posava “Per a l’Ester", i tot seguit deia: "Quan llegeixis aquesta carta, vida, desitjo que al llarg d’aquests anys hagis après a apostar per l’optimisme, a aixecar-te després de caure, a ser amiga de les teves amistats, a aprofitar les oportunitats, a cercar la serenitat, a permetre’t les emocions, i a ser sempre tu”.