La foscor de L3sseps
Torno cap a casa. Avui he fet el darrer examen i ja no tinc forces. M’assec i em fixo en el llum vermell que fa pampallugues, i que indica la següent parada de la línia 3. S'encén, s’apaga, s'encén, i es queda fix. Hem arribat a Diagonal. De nou, s'encén, s’apaga, s'encén…
Els ulls em comencen a pesar, les parpelles se’m tanquen i, tot i que al principi faig força per intentar que no caiguin, la son guanya la partida. M’adormo. Però noto una sensació de neguit, noto com els pèls del clatell se’m posen de punta i com se m’accelera el pols. Obro els ulls. Torno a fixar-me en el llum que indica que aviat pararem a Lesseps. Com s’encén, s’apaga, s’encén. Ja em queda poc per arribar a casa.
De sobte, quan arribem a la parada, veig que els llums de l’andana no funcionen. Tota l’andana és fosca i no veig res, però quan ens aturem del tot, endevino siluetes a l’altra banda de les finestres. Començo a posar-me nerviosa, a respirar cada vegada més ràpid. Les portes del metro s’obren i les siluetes negres s’endinsen des del primer vagó cap on estic asseguda, s’apropen cada vegada més i més. Abans que comenci a sonar el soroll del tancament de les portes, intento posar-me dreta i sortir del vagó. Ho intento, però no em puc moure. No puc. No puc. No puc. Per què no em puc moure? Les siluetes s’apropen. M’envolten. Respiro més ràpid, més fort. Estic immòbil. Una de les siluetes arriba on soc, se m’apropa fins que no ens separa ni un pas, fins que noto la seva fredor a la pell. L’observo, gairebé ni parpellejant, i m’endinso en la seva buidor tan esgarrifosa. Em cau un gota de suor freda per l’esquena i continuo paralitzada.
De cop i volta, la por em desperta d’aquella letargia i obro els ulls. M’aixeco sobresaltada del seient. Em puc moure. El vagó és buit, no hi ha rastre de les siluetes. Arribem a la parada de Lesseps i els llums funcionen. Baixo corrents del vagó i marxo a casa, on espero que aquest malson no pugui atrapar-me.