Un dia de pluja
La Clàudia va pujar al metro de Sagrera com feia cada matí. Els dies de pluja eren especials per a ella. Encara no havia passat un any que el seu xicot havia mort en un accident de trànsit, en relliscar amb la moto. Va seure en l'únic seient lliure que va veure en tot el vagó. Davant seu un home llegia amb avidesa un llibre. Li va cridar tant l'atenció que dissimuladament va mirar el títol. Era “La muntanya màgica” de Thomas Mann, precisament el llibre favorit del seu xicot. De sobte, una veu profunda la va treure de l'abstracció momentània.
- Has llegit aquest llibre?
- Perdona? - va dir la Clàudia.
- Dic que si has llegit el llibre. Et veig tan interessada! – va dir rient.
- En realitat, sí que l'he llegit.
- Per a mi és una obra mestra.
- La veritat és que tracta tants temes que és difícil avorrir-te.
- Igual et semblo una mica agosarat, però t'agradaria anar aquest vespre a fer una copa i parlem del llibre?
La Clàudia va notar com les galtes se li posaven vermelles.
- Si t'he molestat, perdona'm – va dir ell.
- No, m'has molestat. El que passa que no m'esperava la pregunta. Si et dic la veritat, em sembla bona idea. Coneixes el Books & Beers? – va dir la Clàudia.
- I tant que ho conec. Ens veiem al voltant de les 8 allà? Jo haig de baixar.
- Perfecte. Allà estaré.
- Per cert, em dic Àlex.
- Jo soc la Clàudia.
Es va aixecar i va baixar a la parada de Plaça Catalunya. Va estar una mica nerviosa durant tot el dia, però aquell home li havia donat la confiança suficient per anar a aquella cita. Quan va arribar al local, l'Àlex ja estava assegut esperant-la.
- Hola, Clàudia! Encara no he demanat res. Estava esperant que arribessis.
- Moltes gràcies! T'agrada la cervesa negra? – va dir ella.
- Només l'he provat un cop i em va agradar. En demano dues?
- Perfecte.
L'Àlex es va aixecar i en uns minuts va portar dues copes de cervesa negra amb dos dits d'espuma. Va seure i la Clàudia li va preguntar.
- Bé, em sembla que ens ha portat aquí un llibre, no?
- Em sembla que sí! – va dir rient
- Pel que he entès aquest matí en el tren, estàs rellegint-lo, no?
- Efectivament. La primera vegada que el vaig llegir no fa ara un any, però em va agradar tant que l'he agafat de nou.
- Ostres, et va impactar de veritat!
- Potser van ser les circumstàncies. Acabava de ser operat d'un trasplantament de cor i a l'hospital tens molt temps per llegir. Estic viu gràcies al cor d'una persona que va ser molt generosa. Va morir en un tràgic accident de moto i a mi em va donar una segona oportunitat.
Dels ulls de la Clàudia van relliscar unes llàgrimes. Va tancar les parpelles i en el seu cap van aparèixer centenars de records. La generositat del seu xicot en fer la donació de tots els seus òrgans havia donat una nova vida a moltes persones com a l'Àlex. Una pregunta que mai tindria resposta era saber si el cor d'aquell home havia pertangut al seu estimat.