Vidres de matinada

playch24

Torno a recolzar el cap sobre la barra metàl·lica que hi ha al costat del meu seient. No se sent res. Se’m barregen els colors, les llums. Crec que ja he passat més d’una vegada per la meva parada, però no me n’he assabentat. Estic sol. Només hi ha el soroll del tren quan recorre els intestins de la ciutat. Propera parada. No entenc els noms que diuen. En quina línia estic? Verneda. Línia 2. Vull ser a casa.


Però entre Verneda i Sant Martí no hi havia una altra parada? Tant se val. Segueixo recolzat a la barra metàl·lica. Ens aturem. Sant Martí. Veig els llums. Inconfusibles. Quins records, oi? A l’altra banda de l’estació, hi ha una dona relativament gran. Somriu mentre mira algú que hi ha al seu costat. Aixeco la mirada. Un nen. Cinc anys, potser? Sis? Què fa a aquestes hores un nen petit al metro? S’obren les portes del tren. Ells no es mouen. Per què no es mouen? No entren al tren? No hi baixa ningú, tampoc. Com ha de baixar ningú, si al tren no hi ha una ànima! Però ells, per què no entren? El nen... No li veig el rostre. Però sé que està content. No sé per què, però ho veig, ho noto, ho percebo. Se m’encomana.


M’aixeco del seient, encara no sé amb quines forces. M’acosto a la finestra que tinc al davant, com si acostar-me a la porta em dugués a una realitat que sé que no existeix i a la qual, instintivament, no puc accedir. Enganxo la cara a la finestra. Noto el vidre fred, i el meu alè l’emboira una mica. El nen té una guia de metro a la mà. Potser no saben on van? Però per què no hi pugen? Els miro fixament. M’hauran vist? Sona l’avís de tancament de portes. No, si us plau. No vull marxar d’aquí tan aviat. Si us plau. Podria sortir corrents del vagó. Anar-hi. Però no. Una immobilitat total recorre el meu cos. Només l’alè. Al vidre. Enterbolint-ho tot una mica més.


Clac. Les portes es tanquen. El vagó arrenca. No em puc fer enrere. Sé el que veuré quan passi per davant d’ells dos. Ho sé i per això voldria haver tingut el coratge de baixar del tren, però sé que no puc. Vull moure’m, però no puc. Passem pel davant amb el tren. Em miren tots dos: la senyora gran i el nen. Em somriuen. Ella, subtilment, i sense que el nen se n’adoni, perquè aquestes coses de vegades li fan vergonya, em saluda. Però, sobre tot, li reconec la brillantor a la mirada. Una mirada neta, transparent, indescriptible. És l’àvia. Era l’àvia. Va ser l’àvia. I per això mateix no pot ser. I el nen... I el nen.


Em quedo en xoc. No sé què dir. Ment en blanc. Un llarg silenci. Un llarg túnel. Porto massa hores despert. Propera parada. Llums. Soroll. Ens creuem amb un altre metro. Soroll. Pugen. Baixen. Silenci. Silenci... Sento una veu.


- Noi, estàs bé?


- Jo... Sí... Què m’ha passat? On són?


- On és qui? Fa hores que ets l’únic viatger, t’has adormit a la primera parada que has fet. I hem fet set trajectes sencers, ja.


- Ets la motorista?


- Sí. Jo acabo aquí el servei, avui. Em sap greu haver-te despertat, eh, però imagino que devies anar a casa i...


- Sí, sí, gràcies, de debò. On som?


- Sant Martí. Bon viatge!


La motorista surt del tren. Les portes encara són obertes. Hauria de sortir? No ho sé, però ho faig. No penso en res. Crec que em trobo millor. Avui baixo aquí. No sé com arribaré fins a casa, però necessito baixar aquí. Començo a caminar per l’andana en direcció a la sortida Agricultura. I, quan he caminat uns quants metres... Al banc hi ha una guia de metro. 


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!