El discurs de la Souhaila
Discurs de la Souhaila, en recollir el premi a l’escriptora revelació 2023, a la gala d’entrega de guardons.
Dedico aquest premi a l’Enric, només a ell, i entendran per què :
Feia set mesos que havia arribat a Barcelona, des del Senegal, després d’haver passat per situacions i vivències inimaginables, que ja he relegat a l’oblit. Gràcies a diferents entitats i bones persones vaig poder accedir a un pis compartit amb altres noies immigrants i vaig començar a treballar com a assistenta en una casa de la zona alta. Els meus precs havien estat escoltats, i em sentia feliç i agraïda a la vida.
Cada dia agafava el metro que em duia fins a Zona Universitària des de l’altre extrem de la ciutat; potser per sentir-me protegida, o integrada, o... no sé ben bé el motiu, sempre viatjava amb un llibre a les mans que feia com si llegís. Als baixos de l’edifici on vivia hi havia una botiga de llibres de segona mà i sovint hi anava a passar l’estona; en Pere, el propietari, era un noi jove que gaudia amb les històries que li explicava de la meva infantesa i, alhora, em donava consells i m’ajudava a entendre coses que em passaven; aquelles estones junts eren màgiques, catàrtiques per mi. La cosa és que gairebé cada setmana m’enduia un o dos libres, els hi tornava, i un parell més per a la propera setmana.
Jo ja m’havia adonat que l’Enric em mirava, perquè coincidíem sovint en el vagó de tren, i quan això passava, amagava encara amb més èmfasi la cara entremig de les pàgines del llibre, per protegir-me sí, o passar desapercebuda. Un dia, de bon matí, es va dirigir a mi, prudent i amable... “-perdoni que la molesti, em resulta curiós la velocitat a la qual devora els libres.. cada setmana en porta un de diferent!” –“sí, és clar...” vaig contestar, dibuixant un ampli somriure i baixant la mirada .. Uns dies després, vam tornar a coincidir; ell pujava a Plaça del Centre; jo portava un volum una mica vell i em va parlar de nou: “-vaja, aquesta edició és antiga, a més deu estar descatalogat l’exemplar, però és una bona història…; li està agradant?”. No sé ben bé per què vaig sincerar-me amb ell, i li vaig respondre, gairebé alleugerint-me: “-la realitat és que no sé llegir ni escriure”; davant aquella confessió es va quedar mut, sense saber què dir durant uns minuts, mirant-me com qui ha trobat una relíquia que no acaba de saber datar prou bé ni situar en el mapa! Llavors em va dir: “-Cap a les tres torno a agafar el metro; si volgués fer una Coca cola al bar de l’estació.. estaria encantat de convidar-la” . I així és com va començar la nostra amistat; ell havia estat professor de Filologia Hispànica i treballava al rectorat de la Universitat de Barcelona; quedàvem cada dimarts després que acabàvem de treballar; va ser un àngel més que va creuar-se en el meu camí; ell em va ensenyar a llegir i a escriure, i em va traslladar tanta passió que des de llavors que no he parat... fins arribar aquí, amb tots vostès.
Espero que hagin gaudit amb la història amb la qual he guanyat el premi, i també amb aquesta que els acabo d’explicar; com veuen, de vegades, la realitat és fins i tot més commovedora que la ficció.
Mil gràcies Enric!
Souhaila