Vagó número tres
Eren les vuit del matí. Els carrers encara es vestien amb el llum dels fanals, com si estiguessin preparats per donar la benvinguda a l'alba. Cap a l'horitzó es podien entreveure els primers rajos de sol, coberts per una lleugera filera de cues de gat.
Com cada matí, em dirigia a l'estació. Aquell dia em vaig passar tot el camí trepitjant els bassals que seguien el meu recorregut, i sense adonar-me'n, ja era a la cafeteria d'en Jan, maquinista de professió. Mentre llegia el diari, m'arribava la flaire del cafè dels estudiants de la universitat. M'hi hauria quedat tot el matí escoltant les seves converses, que em transportaven a la dècada dels vint. Com havien pogut transcórrer més de quinze anys? Què n'era de la Rita, l'Antoni, la Mar i l'Àngel? Les nostres llars estaven situades en paral·lel a la línia de metro, la qual cosa afavoria que féssim el mateix trajecte. Un bon dia, la Rita ens va proposar el següent: - Tinc una idea per fer-nos els matins més divertits! M'asseuré en un dels vagons i haureu d'endevinar on soc - va dir entusiasmada. Així ho vam fer.
Quan encertàvem el vagó, ens abraçàvem ben fort. Aquella mateixa sensació va ser la que vaig sentir mentre recordava els moments viscuts. Em vaig acabar el cafè, vaig acomiadar-me d'en Jan i, tot seguit, em vaig dirigir cap al metro. En pujar, de cop i volta, em va semblar sentir una dolça veu. - Pere, ets tu? - vaig aixecar lleugerament el cap, amb prudència per si m'havia confós enlluernat pels records. No m'ho podia creure, era ella! La Rita i jo érem amics des de la infància, però en acabar els estudis ella va marxar a viure a Suècia i, des de llavors, no sabíem res un de l'altre. - Rita, has agafat el metro a Suècia i t'ha dut fins aquí? - vaig dir, fent broma- He endevinat el teu vagó -va afegir- M'has de prometre que, abans que ens tornem a separar, hem de jugar al joc dels vagons -va dir rient.
L'endemà vam quedar a dos quarts de tres del migdia. De camí cap a l'estació, vaig tornar a sentir les mateixes sensacions del passat. Vaig baixar a l'andana, mentre s'apropava el metro. Com si jugués a cara o creu, vaig decidir pujar al número tres. Vaig mirar cap a la dreta i l'esquerra. Res de res. En veure que havia perdut, vaig treure el telèfon per enviar-li un missatge "Enhorab...". - Pere, que soc aquí! - vaig tornar a escoltar la veu de la Rita, amb l'entusiasme que la caracteritzava. - He encertat? li vaig dir- Sí, però m'he amagat perquè et pensessis que t'havia guanyat! Com és que has escollit el número tres? - va preguntar, sorpresa que hagués encertat. - M'he recordat del dia que ens vam conèixer, el 3 de setembre. I, sense pensar-m'ho massa, m'he dirigit cap allà, desitjant trobar-te. - Pere, he escollit el número tres pel mateix motiu! - em va respondre, amb la mateixa perplexitat que jo- Doncs això es mereix un empat i un bon berenar abans que marxis! -li vaig proposar.
I així ho vam fer. La Rita i jo ens vam retrobar al cap d'uns dies a la cafeteria de l'estació, on vam xerrar una bona estona i vam assaborir els deliciosos pastissets d'en Jan. - Pere, abans de marxar, ens hem de prometre que ens tornarem a veure - va dir, mentre m'agafava ben fort la mà. - Per descomptat, Rita, així ho farem. El dia 3 de cada mes ens farem una trucada. I, tan bé puguem, ens veurem a Suècia o a Barcelona. - Estàs preparat per jugar als vagons en suec? -va dir rient.
Avui és dia 3, aviat trucaré a la Rita. Aquesta vegada, però, ho faré al timbre de casa seva.