Gandalf el Gris
M'agrada Tolkien des que era un adolescent i d’això fa un munt d'anys. Recordo, no obstant això, que uns amics em van regalar El Silmarillion i va ser massa per a mi. Una cosa és que et fascinin les aventures del Bilbo o del Frodo i una altra és que vulguis aprendre't l'arbre genealògic d’elfs o nans. No el vaig acabar mai. Quan tenia vint anys, sortia amb una noia de Tona i vaig regalar-li el Hobbit. No recordo que em digués mai si li havia agradat. Al cap de poc temps em va deixar, així que no ho sabré mai. Potser va pensar que era un friki, en aquella època no era un escriptor tan reconegut, però estic segur que no em va aviar per això. Sospito que tenia bons dots de futuròloga i sabia que, al meu costat li esperava un futur molt gris.
Quan es van estrenar les pel·lícules, cada vegada que en vèiem una amb la meva filla adolescent, no podia evitar pensar en la meva xicota osonenca i m’imaginava que si ella en veia mai alguna també se'n recordaria de mi. Estava passant una mala època i la meva filla, la Joana, n'era conscient. Encara que vulguis amagar-ho aquestes coses s’intueixen i ella, tot i l'edat, em tenia molt calat. Una tarda, mentre vèiem Les dues torres, se li va acudir anomenar-me per primera vegada Ganfalf el Gris. I no era per la meva capacitat de fer màgia, precisament. Un tipus de màgia que sempre ha estat molt apreciada, com la de portar diners a casa, per exemple, no se m'ha donat mai gens bé.
La Joana va començar la Universitat i agafàvem plegats la línia 4 a Alfons X per anar cap al centre. Coincidíem, cada matí amb la mateixa gent i, igual que jo m'havia convertit en el mag gris, la majoria dels companys de trajecte varen passar a tenir el seu sobrenom. D'alguns en vàrem descobrir el seu nom real escoltant les seves converses. Per exemple, en Romeu l'altaveu, que era dels que sense cap pudor, mantenia converses personals al vagó en veu molt alta. Hi havia Lacarrasca que no parava de gratar-se l'orella mentre mirava el telèfon, el WordO, que estava molt prim, però s'empassava llibres un darrere l'altre o la zombitron i la seva capacitat de dormir durant el trajecte de Joanic fins a Girona sense passar-se mai de parada.
Feia dies que em preocupava en MisterX. Un armari de 2x2 amb cara de pocs amics que havia desaparegut del mapa d'un dia per l’altre, però la Joana, amb més seny que jo, hi va treure importància. Ens l'imaginàvem treballant a un escorxador i que el devien haver traslladat o li devien haver canviat l’horari. Ves a saber.
Un vespre, a la tele, destacaven un avenç científic desenvolupat a l'Hospital Clínic que millorava la qualitat de vida dels malalts després de patir càncer, i hi apareixia entrevistat MisterX. Costava de reconèixer, ja no era l'home musculat amb qui coincidíem i ens imaginàvem escapçant colls d'un munt de bèsties de dos en dos. No havíem intercanviat mai una paraula, no sabia com es deia ni a què es dedicava en realitat, però em vaig alegrar de veure’l de nou i saber que se n'estava sortint d’aquella malaltia. Si algun dia coincidís amb ell, potser m'atreviria a presentar-me i dir-li:
- Ei MisterX! Soc Gandalf el Gris. Em fa molt feliç veure't de nou i saber que estàs bé.
Tot seguit li aclariria per què em dirigia a ell de manera tan sobtada i li preguntaria si també se'n recordava de mi. Tant se val el que em digués, a un vagó de metro podem arribar a ser grisos per als altres i els altres ho poden ser per nosaltres, però tots, poc o molt, tenim notes de color amagades esperant ser descobertes.