El so del viatge
El dia del sopar amb la família, mirà el telèfon tot just despertar-se, per veure si el mecànic havia escrit per dir-li que el cotxe ja estava arreglat. Però res. Encengué la televisió per tenir soroll de fons fins que un programa d’entreteniment va captar la seva atenció. Aquell dia tenien a l’artista del moment amb el seu èxit. Començà la melodia sintètica, acompanyada d'una veu artificial que no parava d'escoltar a tot arreu últimament. "Baby, ell va de dolent, però sempre vol més...". Tota l’estona sonava igual i lletra era de llenguatge ximple i groller, poc ric. Suposo que, tot i no ser vell, tampoc era tan jove com per gaudir-hi. Tot i així, havia d'estar escoltant-la nit i dia allà on anés?
Es dutxà i es vestí. Mirà el mòbil i veié que la seva germana li havia respost un missatge dient que no podien passar a buscar-lo, perquè anirien caminant directament a casa de la seva mare. Sospirà. Sortí de l'aplicació de missatges i cercà la de mapes en línia per veure com podia arribar amb metro. Mitja hora, d'una punta a l'altra, amb un transbord. Línia blava i lila.
Al carrer feia fred, però quan entrà a l'estació de Badal, sentí un aire calent i reconfortant. Esperà el tren i pujà. Va haver d'anar dret, però no hi havia gaire gent i es recolzà en un banc de suport situat al costat de les portes, una estructura arrodonida que sobresortia de la paret del vagó en què podia arrepenjar-se i afluixar les cames durant el viatge. Quan va fer el transbord a Sagrada Família, entrà amb ell una noia amb una guitarra acústica, tot desitjant als passatgers una bona tarda. Començà a tocar. A ell li van sonar bé fins que començà a reconèixer les notes.
- Baby- va cantar ella amb una cant dolç però de timbre una mica trencada- ell va de dolent, però sempre vol més...
Els acords no li eren desagradables, però estava reticent. La veu d’ella era plaent. Cantava amb cert sentiment i ell prengué consciència que en realitat la melodia era força trista. La lletra tractava sobre una noia que estimava un noi, però no podien estar junts. Les paraules eren crues i simples, com la situació que explicava i esdevenien informals i desacomplexades... valentes, com ha de ser la poesia. El conjunt de notes feien de bressol acompanyant el dolor de la noia de veu harmònica i seca. El soroll de les rodes del vagó en fregar contra les vies es va anar apagant i només restà la música i aquella jove mirant-se els dits de la mà amb la qual pressionava les cordes mentre explicava una història que era la història de tothom. Com el record d’un pare que ja no hi és, posant cantautors populars al cotxe de camí a les vacances, o com un adolescent tocant Britpop en una festa amb una guitarra nova, intentant lligar, o com un primer petó que saps que farà mal tard o d'hora, mentre sona rock de fons. Ell va notar com unes llàgrimes volien precipitar-se pels seus ulls que resistien com una presa la força de les emocions desbocades.
El tren va arribar a Sant Roc i baixar-se va ser com abandonar un refugi únic, fet a mida. Va pensar que el mitjà condiciona el viatge, però que el moment et pot portar molt més enllà. Quan la seva mare va obrir la porta de casa, ell es va llençar als seus braços.
- T'estimo, mama.
- T’estimo, fill.
Va creuar el passadís sense treure's la jaqueta, amb un somriure desolat i una mica nostàlgic, però en pau. Al menjador, va trobar la taula parada i les seves nebodes davant de la televisió, enviant música des del mòbil.
- Escolta aquest temassu.