L'altre metro
Cada dia agafava el metro per a anar i tornar de casa, el mateix viatge amb les mateixes parades i molt sovint les mateixes cares. Aquella tarda se sentia especialment cansat, havia sortit molt més tard del normal i les parpelles li semblaven espesses cortines que amenaçaven de deixar-ho a les fosques en qualsevol moment. Anava en una línia molt concorreguda, principalment de turistes, i allò era l'única cosa que el feia mantenir-se despert. Després de quatre parades més, a la fi va baixar del tumult de gent, les veus virolades que l'havien acompanyat fins llavors van emmudir, deixant-lo en un sobtat silenci. Quan va agafar el següent metro hi havia a penes quatre o cinc persones més amb ell, totes amb la mateixa cara lànguida i grisa. Se sentia tan cansat... Es va permetre tancar els ulls a penes un minut, res més que això, però quan es va despertar va saber que alguna cosa anava malament.
Va mirar al seu voltant i es trobà completament sol. Allò sí que era rar, mai avia vist aquell metro tan buit. Es va aixecar agarrant-se a la barra per mirar al llarg de tot el metro, però no hi havia ni una ànima, aquella visió li va provocar esgarrifances. Potser havia dormit més d'un minut... Va mirar sobre la porta per a veure el panell de les parades, però no hi era. Quina cosa tan estranya! Es va girar per a veure el de la seva esquena, però va tornar a trobar-se amb la paret buida. El cor va començar a colpejar-li el pit, estava posant-se nerviós. Va caminar a grans gambades pels diferents vagons, però no hi havia cap indici dels panells. Es va adonar d'una cosa nova; es movia molt de pressa. No n'estava segur, però pressentia que aquella velocitat no era la normal. Una llum va brillar per una finestra llunyana i va anar creixent en la seva direcció, semblava que s'acostaven a una parada. Va córrer a la porta més pròxima i va preparar la mà en el botó, havia de baixar d'allí immediatament. Els seus dits suosos van començar a pitjar el botó quan va albirar el sol de l'estació, però el metro no va parar. Va començar a cridar i a maleir mentre colpejava la porta amb el puny, va retrocedir a trompades estrenyent-se contra la paret. En quin maleït tren havia pujat? A on el portaven aquells raïls traïdorencs?
El metro va frenar de cop, amb tanta brusquedat que va caure a terra abans de poder reaccionar. Es va aixecar ràpidament i va mirara les portes, es van obrir amb normalitat com convidant-ho a baixar. Va fer lliscar un peu temorós i després l'altre, estava en una estació sense nom ni color. No tenia res d'especial, un terra de rajoles blanques i parets fosques. Massa fosques, ara que s'hi fixava bé, va entretancar els ulls per a assegurar-se que el que estava veient era real. No hi havia parets, sinó un buit negre i espès, com una espessa cortina de vellut que podria tocar amb els dits. Va començar a tremolar. Què era aquesta cosa? Abans de poder decidir si acostar-se o no, un fort soroll li va fer girar el cap, un metro va aparèixer travessant la negror i parant just al davant seu. A on el portaria? No volia pujar-hi, però tampoc volia tornar a l'anterior, i encara menys quedar-se aquí només quan tots dos marxessin. Va empassar saliva i va avançar molt a poc a poc, si l'altre l'havia portat fins aquí potser aquest el retornaria al punt d'origen. Aquest pensament li va infondre valor i quan va sentir els xiulets del tancament de portes va córrer per a entrar. On el portaria? Es va tornar a preguntar.
Per a saber-ho, només és necessari quedar-se adormit.