Llampec nocturn
Gràcia, dijous vespre, finals de febrer. Uns quants amics estrenem un nou local, econòmic, de tapes i amb força encant. Està vora l’estació de Metro de Fontana, i és a vessar, però aconseguim un espai on podrem cabre tots, més o menys. La nit és freda i plujosa i convida a recollir-se al voltant d'una taula, compartint l'espai i el temps, i una ampolla de vi, o dues, potser. L'ambient és sorollós, rialler i amb un guirigall de fons —on sembla lluitar amb altres sons, per ser-hi, el saxo d'en John Coltrane, o potser no és ell però m'il·lusiona pensar que sí— i ens anima a xerrar de tot i de res. Estem còmodes i contents de ser-hi. La nit brolla i també la conversa: —Però us heu fixat en el preu de l'oli? —i el del peix, i la benzina... —Però de veritat que us agraden les cares del Plensa al sostre de la Pedrera? —Que fort, no?, això de les dues bessones de Sallent ...
Les dues bessones..., les dues bessones que a causa del bullying van decidir deixar de viure. El fet corprèn. Tots opinem i diem la nostra: —que si l'escola no ho va detectar, que si els pares tampoc, maleïts mòbils i xarxes socials, maleïda societat insensible a la diferència, maleït..., el que sigui!—, i en aquell precís moment, en plena tempesta emocional, el llampec apareix, lluminós i eixordador:
—A la primària vaig patir bullying...
El llampec, perquè per a mi ho ha estat, sorgeix de la meva millor amiga, la Mònica, i ens deixa a tots astorats i volent saber més; però això no serà possible, si més no aquesta nit; un sol llampec ja ha estat massa per a ella. El guirigall del local s'imposa i el saxo d'en Coltrane, o no, torna a intuir-se en la seva lluita per la pervivència.
Baixo a Diagonal, sol, i agafo l'L5, cap a Cornellà. Els ritmes del metro sempre m'han relaxat i m'han ajudat a abstreure'm, a pensar, i em pregunto si també vaig viure bullying, i viatjo en el temps a un espai remot que creia feliç, i confesso que tot i que han passat vora quaranta anys, el record es recupera, i apareix decidit i nítid, i es reviuen moments, i sobretot sensacions: la por, en trobar-se a un grup de nens més grans i bandarres; la vergonya, quan alguns companys es reien d'un per ves a saber què; el temor a no ser acceptat i ser ridiculitzat... L'exclusió, aquest era el temor més gran, i deixo per més endavant, o potser ja no tindrà sentit fer-ho, pensar si aquest sentiment ha estat present tots aquests anys, amagat covardament al fons d'un mateix, sense manifestar-se obertament —ei, estic aquí, amagat, t'estic condicionant des de la infància per culpa d'uns bandarres de l'escola... — i amb prou força per moure els fils de moltes accions i decisions.
El metro s'atura uns minuts a Collblanc i observo la gent, i em pregunto quantes d’aquestes vides estan condicionades per la dissort d'haver trobat mals companys de viatge, a l'escola i a la vida. Però potser cal anar més enllà, i pensar en la pobresa moral de l'assetjador, i convidar-lo a cisellar en pedra aquella vella frase de no fer als altres el que no acceptaries per a tu mateix..., però és tard i estic cansat, deixo de pensar i només desitjo arribar a casa aviat.
El tren reprèn la marxa i el saxo d'en John Coltrane es fa present als meus auriculars, i ara sí, segur que és ell.