BANDERA BLANCA
Asseguda a l'H10, vaig camí del treball. Encara és de nit i els ulls em fan pampallugues, perquè és massa d’hora fins i tot pel sol. Recolzant-me a la finestra noto la fredor matinera del vidre al braç i em desperto de cop i volta. Avui començo un llibre nou, espero que m’agradi. Obro la tapa i just al revolt del carrer Mallorca començo a llegir. De seguida noto que hi ha un problema: davant meu les lletres es mouen com en una d’aquelles danses burletes que ens imaginem que passen a la terra d’Hades. El blanc i el negre s’entrellacen, i s’inicia una batalla entre la son i les ganes de llegir.
Parem, el meu cos es balanceja cap al davant i obro els ulls. Lamentablement veig que no he passat del pròleg. Miro al costat amb certa vergonya per si m’ha vist algú, i una senyora em somriu tot dient amb la mirada que em guardarà el secret.
Començo la maniobra: em rasco els ulls, els obro com si volgués veure tot el que passa al món, badallo tímidament, i em disposo a intentar-ho de nou. Potser he perdut la primera batalla, Morfeu, però no pas la guerra!
La història comença bé, al París de la Belle Époque, amb el cancan i en Toulouse-Lautrec fent de les seves al Molí Vermell. Les llums s’atenuen una mica més i entra un personatge de negre al que només podem veure els ulls. El ninja comença a donar salts i destrossa el local tot escampant el pànic entre les pobres ballarines i clients...
Parem de nou i miro al cel, on apareix la Sagrada Família en la seva màxima esplendor. Abaixo el cap i torno a llegir “Pròleg”. Em sembla que és hora de treure la bandera blanca....