Un trajecte curt
El telèfon no para de sonar. Després d’una estona ignorant les trucades, l’Enric decideix respondre.
- Digui’m –contesta l’Enric amb un fil de veu.
- A les tres, al banc de fusta que hi ha sota l’olivera de la plaça del Rellotge. Vine sol, portaré una bossa de ràfia vermella.
L’Enric mira el rellotge, té un parell d’hores per poder organitzar-se abans de l’hora convinguda. Decideix agafar els documents i les fotografies i amagar-ho tot a la caixa forta que hi ha darrere el retrat de la seva àvia, que corona la paret del despatx principal. Està neguitós, les mans li suen, sap que si alguna cosa surt malament la Marta necessitarà aquesta documentació i podria ser la seva salvaguarda en cas que no hi pogués contactar.
Li deixa una nota amb les instruccions a seguir, l’amagatall i la clau per accedir a les còpies de totes les proves que han anat recopilant durant els darrers mesos. Sap que és perillós, però després de tot el que ha descobert les darreres setmanes, ja no pot quedar-se esperant sense fer res.
Abans de tancar la porta revisa el maletí de pell marró ple de bitllets que porta penjat. Agafa aire i fa un últim cop d’ull a la que ha estat la seva casa des que va néixer. Sap que existeix la possibilitat que no hi torni mai més i necessita uns segons per tenir el valor de tancar-la. Clava un cop de porta i una llàgrima li rellisca galta avall, però fa el cor fort i comença a baixar les escales.
Aquest matí fa fred. L’Enric enfila carrer amunt mentre intenta ordenar els seus pensaments, no es pot descuidar res i el temps corre en contra seu.
Un cop arriba a casa de la Marta, li deixa a la bústia la carta on li ho explica tot. Han estat mesos d’investigació, moltes hores esperant el moment precís per obtenir alguna prova que incriminés a algun dels membres de la Banda dels Bosnis, com ells es feien dir. Ell sabia que eren els culpables de la desaparició de la seva neboda Carlota, però cap cos policial havia pogut obtenir cap indici ni lligam amb el cas.
A mesura que passaven els dies, la desesperació i l’angoixa de no saber res d’ella va fer que el detectiu que portava a dins des de que era ben menut comencés a traçar un pla. La Marta va ser la seva companya d’aventures en aquest viatge, però en el darrer moment es va veure obligat a amagar-li alguns detalls per protegir-la. L’Enric havia contactat amb la màfia italiana, sabia que tenien infiltrats a la zona que actualment era “territori Bosni”, segur que si col·laboraven podria obtenir informació i recuperar la seva neboda. Finalment havien arribat a un acord en el qual tots sortien guanyant, no obstant pactar amb el diable podria acabar malament i ell ho sabia.
El camí en bus va ser curt, però se li va fer el més llarg de la seva vida. Pensava en l’esperança de recuperar la Carlota i això li donava forces per seguir endavant.
El rellotge marcava tres quarts de tres i ja l’estaven esperant. De lluny podia entreveure una figura femenina amb una bossa asseguda al banc. Va agafar fort el maletí amb els diners i va decidir encaminar-s'hi i liquidar el tema com més aviat millor. Quan s'hi va apropar no s’ho podia creure, al banc l’esperava la seva neboda, estava més prima i duia els cabells descurats, però semblava que estava sana i estàlvia. L’Enric no entenia res, va mirar al seu voltant i no hi havia ningú més. Va decidir no donar-hi més voltes, va córrer a abraçar-la.
Ella va esbossar un lleuger somriure i li va dir a cau d’orella:
- Tiet, porta’m a casa, vull veure la mama.