El silenci de la ciutat enterrada
En Jordi va somriure i va pensar “Gaudí”.
—T’esperàvem, Jordi Rebate —va dir una figura darrere seu fent que el seu cor anés a mil per hora.
La figura, un home gran amb el rostre tacat per la pols del temps, va girar el cap. En aquell moment en Jordi es va adonar que estava a una andana fosca. Al fons s’apropaven unes llums i el so que fa el ferro quan disminueix la velocitat. Un vagó antic es va presentar a pocs metres. Aquell vagó, cobert de pols, amb les finestres trencades i la pintura esberlada, semblava tenir un encant estrany, com si hagués estat oblidat pel temps, com si guardés el secret d’una Barcelona antiga.
Un cop a dins, el vagó es va posar en marxa. Les parets del túnel desapareixien davant dels seus ulls. En Jordi es va imaginar creuant diferents èpoques: la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, els túnels convertits en refugi durant la guerra civil, joves enamorats trobant-se en l’obscuritat, treballadors lluitant per construir la ciutat moderna…
“Les ombres del metro són l’esperança dels oblidats”.
—Vol dir que el metro és molt més que túnels. Aquí sota, en aquesta xarxa d’acer i formigó, s’amaguen els moments que el temps ha volgut desposseir. Aquest lloc és l’arxiu dels moments oblidats.
—Qui és vostè? —va preguntar en Jordi amb un fil de veu.
—Jo soc l’arquitecte d’aquesta sala, un lloc on poder connectar el passat amb el futur. Aquí els somnis es barregen amb la pols del passat.
A trenc d’alba, Barcelona es despertava.