El silenci de la ciutat enterrada
Barcelona, 2024. Era una tarda grisa, embolicada en la pols de la ciutat, quan Jordi Rebate, un jove periodista, amb més afició per les històries fosques que pels titulars brillants, va rebre una carta misteriosa. Era d’una cal·ligrafia elegant que semblava predir una època ja passada: "A l'atenció de Jordi Rebate: redactor d' 'Històries amagades’."
"En el soterrani de la ciutat, allà on el temps sembla aturar-se, els vagons del metro murmuren secrets amagats, com si fossin testimonis muts d'una ciutat que mai no dorm, però que, a l'ombra de la seva immensitat, amaga històries entre la pols i el formigó. A les 2 de la nit a l' Estació de l’Arquitecte de la Llum"
En Jordi va somriure i va pensar “Gaudí”.
Les portes de l’estació estaven obertes. Era una d’aquelles portes antigues de ferro, amagada de les altres entrades de Sagrada Família. En Jordi va entrar a un espai que semblava d’una altra època, amb les marques de la història que es desdibuixaven a la penombra.
—T’esperàvem, Jordi Rebate —va dir una figura darrere seu fent que el seu cor anés a mil per hora.
—Qui sou? —va preguntar Jordi atemorit.
La figura, un home gran amb el rostre tacat per la pols del temps, va girar el cap. En aquell moment en Jordi es va adonar que estava a una andana fosca. Al fons s’apropaven unes llums i el so que fa el ferro quan disminueix la velocitat. Un vagó antic es va presentar a pocs metres. Aquell vagó, cobert de pols, amb les finestres trencades i la pintura esberlada, semblava tenir un encant estrany, com si hagués estat oblidat pel temps, com si guardés el secret d’una Barcelona antiga.
—Entra —va murmurar—. El metro parla només als qui volen escoltar-lo.
Un cop a dins, el vagó es va posar en marxa. Les parets del túnel desapareixien davant dels seus ulls. En Jordi es va imaginar creuant diferents èpoques: la Barcelona de les primeres dècades del segle XX, els túnels convertits en refugi durant la guerra civil, joves enamorats trobant-se en l’obscuritat, treballadors lluitant per construir la ciutat moderna…
De sobte, el vagó es va aturar. En Jordi va seguir la figura d’aquell home fins a una sala plena de fotografies en blanc i negre. Imatges que mostraven els somnis i les pors dels viatgers perduts en el temps. Una inscripció a la paret deia: “Les ombres del metro són l’esperança dels oblidats”.
—Què vol dir? —va preguntar en Jordi desconcertat.
—Vol dir que el metro és molt més que túnels. Aquí sota, en aquesta xarxa d’acer i formigó, s’amaguen els moments que el temps ha volgut desposseir. Aquest lloc és l’arxiu dels moments oblidats.
Aquell era un lloc on es conservaven els records i les històries dels passatgers. Era un espai entre el visible i l'invisible, on es plasmava la història de cadascuna de les persones que havien viatjat en el metro des de la seva creació, cadascuna amb una mirada i una història pròpia.
—Qui és vostè? —va preguntar en Jordi amb un fil de veu.
La figura el va mirar fixament:
—Jo soc l’arquitecte d’aquesta sala, un lloc on poder connectar el passat amb el futur. Aquí els somnis es barregen amb la pols del passat.
En Jordi es va quedar en silenci, el pes d’aquelles paraules s’abalançaren sobre ell com el pes de milers de vagons. Va mirar la figura una última vegada, però ja havia desaparegut, com un record que s’esvaeix quan s’intenta retenir-lo.
A trenc d’alba, Barcelona es despertava.