Sirenes de fons
Es trobava en una habitació freda, humida i amb una llum tèrbola. Durant uns moments es va concentrar en intentar esbrinar què podia ser el so llunyà que sentia de tant en tant, des del moment que s'havia despertat. Semblaven sirenes, eren com les alarmes que sonen quan passen els darrers trens del metro.
La Carlota va intentar recordar com havia arribat allí, però no era capaç d'obtenir cap imatge més enllà del moment present. Notava un dolor intens al cap i es va preguntar quan[t] de temps feia que es trobava allí. Es va incorporar i va revisar les parets intentant buscar alguna pista que li aportés una mica de llum. La porta era metàl·lica, amb el logotip del metro de Barcelona tapat per unes lletres escrites en algun idioma eslau o similar que no havia vist mai. L’únic forat que hi havia en tota l’estança era una reixeta d’aire per on entrava una lleugera brisa d’aire fred amb un olor espès, un olor especiat que no era capaç de reconèixer.
Després d’estar una estona analitzant l’habitació sense obtenir cap resultat concloent, es va adonar de la gana que tenia, els budells li rugien i no recordava quan havia menjar per darrer cop.
De sobte va sentir trets, un terrabastall i diversos crits d’homes parlant una llengua estrangera. La por la va paralitzar durant uns segons, però ràpidament es va posar alerta. Si volia sobreviure hauria de treure la valentia i força que sabia que tenia en el seu interior, tot i que en aquells moments no era capaç de trobar-ne.
La porta es va obrir de sobte i un jove amb la roba tacada de sang li feia senyals perquè sortís de l’habitació on es trobava. Les cames li tremolaven però no tenia alternativa, hauria de confiar en aquest estrany que acabava de veure per primera vegada. Van córrer escales amunt, ell es va posar els dits davant la boca demanant que no fes soroll. Tenia uns ulls verds molt grans que reflectien una mirada sincera. De cop i volta, la Carlota va sentir un bri d’esperança, potser no li volia fer mal, potser l’estava ajudant. Van sortir al carrer per una boca de metro i van pujar a un cotxe vell. El noi li va tapar els ulls amb un mocador, i va encendre el motor. Ell no deia res, però la Carlota sentia com plorava en silenci mentre conduïa molt ràpid. Després d’uns minuts, el noi li va agafar la mà i li va dir: Io mi chiamo GIO.
La Carlota sorpresa li va respondre: GRÀCIES ,Gio, jo em dic Carlota.
El Gio va conduir durant una estona més, la Carlota no sabia on eren però ja no tenia por, semblava que el malson s'estava acabant. Van arribar a un parc on el Gio va aparcar el cotxe i li va demanar que l’acompanyés, o això va entendre la Carlota, parlava un italià amb un accent de l’est molt curiós.
El Gio la va acompanyar i la va fer seure en un banc, li va donar una bossa i li va indicar que la guardés sota el braç i se'n va acomiadar: Ciao, bambina. Va esperar uns minuts abans de treure’s el mocador que li tapava els ulls i va obrir-los lentament, la llum li molestava i durant uns moments només podia veure rajos centellejants de colors. Un cop aclimatada a l’exterior va respirar profundament i va ser conscient que per fi era lliure. L’aire fred li acaronava els cabells, i de sobte va reconèixer on era, aquella era la plaça del Rellotge, al barri del seu tiet Enric. La felicitat va inundar-li el cor en el moment que va veure’l. No podia ser veritat! Corria cap on era ella amb un maletí marró penjat de l’espatlla i amb la cara pàl·lida com un ciri.