Un llambreig subterrani
Vaig agafar el metro a l’estació d’Horta. A dins del vagó, el meu semblant trist destacava entre les persones que, absortes, somreien mirant els seus telèfons. Feia temps que no sortia de casa, on els meus pensaments m’asfixiaven. Per tal de distreure’m havia cregut oportú anar cap a algun lloc en concret. Ja feia un parell d’anys que els avis no hi eren, però ara els enyorava més que mai. Recordant-los, se’m va ocórrer anar a la catedral per visitar el Sant Crist de Lepant. La meva àvia n’havia estat una gran devota.
En baixar a Diagonal vaig afegir-me a la marea de gent que es dirigia al transbord de la línia verda. Em feien ràbia tots aquells qui, en passar a prop meu, feien xivarri i reien amb els seus grupets d’amics.
Si aleshores fos conscient que tot passaria tan de pressa, sens dubte hauria estat més atent.
Mai m’ha agradat caminar per les cintes del passadís on es fa el transbord. Sempre s’hi va més lent que no pas pel mig del corredor. Mentre avançava per aquell tram, em vaig adonar que a la llunyania hi havia alguna cosa que brillava, amagada entre la multitud. En apropar-m’hi vaig entrellucar una persona de pell morena. Caminava descalça i vestia una túnica taronja. Era un home o una dona? No ho he sabut mai, com tampoc sé d’on venia aquella claror, si del seu darrere o del seu cap afaitat... La veia perfectament i, a més a més, aquella llum no em feia aclucar els ulls.
M’hi estava apropant i em vaig girar per veure com reaccionava la gent. Tothom caminava com si res. En mirar de nou cap endavant vaig comprovar que aquella persona m’observava fixament. I somreia, somreia d’allò més, estic segur que devia ser d’allò més feliç. Vaig alentir els meus passos, atret per aquella lluminositat com un insecte. Quan me’n vaig adonar estàvem l’un davant de l’altre.
Em va somriure i va allargar els braços. M’oferia quelcom. En agafar-ho vaig veure que era un mirall, petit com una postal. M’hi vaig mirar i em va sorprendre el meu reflex, quasi no em reconeixia. Tenia la pell molt blanca, estava molt prim i m’havien sortit ulleres. Tot plegat semblava que estigués malalt. Llavors vaig notar una empenta al meu darrere.
Ui, perdona!
La persona que m’havia xocat va seguir cap endavant. Tothom amunt i avall i jo allà, quiet com una pedra enmig d’un riu. Ja no tenia el mirall entre les meves mans, havia desaparegut.
En girar-me per mirar cap enrere no vaig veure res de res. Ni rastre de la persona amb túnica taronja, ni rastre de la seva llum. Em va xocar algú altra vegada i vaig reprendre el meu pas cap a la línia verda. Qui era aquell individu? No ho tenia clar, a diferència del reflex que m’havia mostrat el mirall. Recordo haver-me quedat atordit en processar el rostre demacrat que havia observat feia pocs segons. Els meus avis no reconeixerien el net que havien vist créixer, i no pas pels canvis físics que provoca l’edat.
Un cop arribat a la parada de Liceu, vaig decidir sortir al carrer amb un somriure al rostre.