La ciutat silenciosa
L’any 2033, per acord unànim dels seus membres, l’Ajuntament de Barcelona decidí convocar una consulta ciutadana. El pla, molt ambiciós i que algunes veus crítiques havien considerat poc realista, consistia a restringir la circulació, en superfície, només a vehicles impulsats per fonts d’energia renovables i fomentar al mateix temps, encara més, l’ús del transport públic. La seva aprovació significaria a la pràctica, en no gaire temps, la desaparició als carrers dels vehicles amb motor de benzina o de gasoil, que encara eren majoria.
Durant les tres primeres dècades del segle XXI, la ciència, en col·laboració amb una petita part del sector de la indústria de l’automoció, havia realitzat considerables avenços en el camp de les fonts d’energia anomenades “netes”. Això era especialment visible en els mitjans de transport públic col·lectiu i de manera molt particular en la moderna flota d’autobusos. Aquests funcionaven tots ells amb un sistema mixt de plaques solars de gran eficiència instal·lades en el sostre, combinat amb un sofisticat dispositiu de recuperació de l’energia que es generava a les frenades i que s’havia començat a assajar, bastants anys enrere, en els bòlids de Fórmula 1 i a diverses línies de tramvia i ferrocarril. Alguns taxis circulaven ja amb un sistema semblant, mentre que les nombroses motocicletes ho feien, gairebé totes, amb motors elèctrics alimentats per unes bateries que es podien recarregar gratuïtament a uns endolls situats a les voreres. Els cotxes privats, però, seguien contaminant. Sort que el nombre d’aquests s’havia anant reduint bastant i, per contra, en pocs anys les bicicletes —algunes d’elles dotades de minúsculs motors elèctrics— havien multiplicat la seva presència per cinc.
La consulta, de caire no vinculant, tenia un pronòstic incert. Però arribà el dia de la votació i, per a sorpresa general, fou aclaparadora la majoria a favor del pla que es proposava. I el que va ser més important: hi havia participat més del setanta per cent de la població, amb una proporció molt semblant a tots els barris.
La reforma es posà en marxa en diferents fases. Fins que, arribat l’any 2040, caminant per qualsevol lloc de la ciutat ja no se sentia cap altre soroll que el que feia la gent que enraonava o que s’asseia als bancs dels parcs i les places a petar la xerrada; o també la cridòria, alegre o ploranera, dels nens que hi jugaven. Als ocells d’espècies que havien abandonat feia molt de temps el paisatge urbà també se’ls podia veure i escoltar de nou, després que haguessin tornat procedents d’altres indrets.
Els caps de setmana, els habitants dels municipis limítrofes acudien ja a Barcelona no només per anar a les discoteques, al cinema o al teatre com fins aleshores. Ho feien també i sobretot, per gaudir de la ciutat, fugint de la contaminació i el soroll dels llocs on residien. Això provocà que els seus ajuntaments es plantegessin la convocatòria urgent de processos de consulta similars.
Barcelona, mentrestant, aviat va començar a ser coneguda i admirada arreu, no només pels Jocs olímpics de 1992, pel seu front marítim o per les espectaculars obres d’en Gaudí: ben aviat molta gent era ja capaç de situar-la en el mapa mundial com la primera “ciutat silenciosa”.