Les ombres del metro
La primera vegada que vaig pujar al metro de Barcelona després de l'accident, vaig adonar-me que els rostres s'havien esfumat. No era que no els veiés; eren allà, vagues i inabastables, com ombres sense identitat. La diagnosi: prosopagnòsia. Com un castell de sorra desfet per les onades, la meva capacitat de reconèixer les cares havia desaparegut.
Amb el temps, vaig aprendre a navegar aquell mar d’anonimat. Fixar-me en petits detalls era la meva nova manera d’entendre el món. La bufanda vermella d’una dona, el tic nerviós d’un home que premia i afluixava els dits, l’olor de tabac barat d’un passatger que sempre baixava a Universitat. El metro es convertia en un teatre d’ombres i gestos, on cada figura era una història sense rostre.
Però un dia, tot va canviar. Vaig notar una presència diferent. Algú que no encaixava. No portava res distintiu: no una gavardina cridanera, ni un pentinat particular. Res que em permetís reconèixer-lo. I no obstant això, el sentia. Sempre allà, en cada trajecte. La seva presència em posava la pell de gallina.
Vaig intentar ignorar-ho. Potser era casualitat, potser la meva ment, torturada per la por, estava teixint fantasies en la foscor del vagó. Però no, no ho era. Cada dia el trobava, a vegades a l’altre extrem del metro, a vegades dret al meu costat, a prop. No em mirava directament, o almenys no de manera evident, però jo sentia el pes de la seva mirada, com un fil invisible cosint-se a la meva pell.
Vaig canviar d’horaris, de línies, fins i tot d’estacions per on entrava i sortia. Però ell seguia allà. Inalterable. Com si les meves decisions no importessin, com si ja conegués cada pas meu abans que el fes.
Una nit, al darrer metro cap a Fondo, vaig decidir encarar-lo. No podia viure més en aquell malson de rostres difusos i presències amenaçadores. Quan el metro es va aturar a una estació deserta, vaig baixar. Vaig esperar. Sabia que ho faria també.
I ho va fer.
El silenci del subsol vibrava com un fil tensat a punt de trencar-se. Ell va quedar-se a l’altre costat de l’andana, impassible. Vaig obrir la boca per preguntar-li qui era, però les paraules es van quedar clavades a la meva gola.
Llavors, el vaig veure.
En el reflex fosc del vidre del metro, el seu rostre. O, millor dit, la manca d’ell. Perquè no tenia cara. No n’hi havia cap. Només una bèstia d’ombres i buit.
El metro va arrencar, i ell va desaparèixer amb ell. Però jo sé que tornarà. Sempre torna. I potser, la propera vegada, no seré jo qui el vegi primer.
Cada viatge en metro es va convertir en un joc de silencis i reflexos. Em vaig tornar obsessionat. Observava cada moviment en els vagons, cada figura immòbil als seients. I, inevitablement, el trobava de nou. A vegades d’empeus, a vegades assegut, mai fent res, mai parlant. Només present, esperant.
Vaig provar d’ignorar-lo, de convèncer-me que era una il·lusió, però la por era massa real. Hi ha coses que el cervell pot oblidar, però el cos recorda. I el meu cos sabia que estava en perill.
Fins que un dia, sense previ avís, el vaig perdre de vista. Cap rastre de la seva figura estranya. El primer impuls va ser alleujament. Per fi havia acabat. Però aleshores, va arribar la pitjor de les sospites: i si no havia desaparegut? I si simplement havia canviat d’objectiu?
Així que vigila. La pròxima vegada que viatgis en metro, fixa’t bé en qui seu davant teu. Mira el reflex als vidres, observa aquells rostres anònims. Perquè algun dia, podries trobar-te un que no hauria de ser-hi.