Amors que mai no moren
Aquella tardor havíem tingut alguna discussió sobre la mort. La nostra mort. Com que en Franklin tenia vuitanta-tres anys i jo setanta-un, era natural que féssim plans per als nostres funerals (no en volíem) i per als enterraments (immediats) en un solar que ja havíem comprat. Havíem decidit que quan arribés el moment descansaríem junts allà, abraçats per les arrels d’una solitària olivera centenària, que feia de refugi per als ocells migrants, i amb la remor de les onades de la cala de Sant Roc, ben a tocar de la parcel·la. No necessitava res més. Només deixaria una última voluntat als meus tres fills. El dia de la meva sepultura volia que llegissin la carta de comiat que em vas escriure des de la cel·la la nit abans que t’afusellessin durant la repressió franquista. Sabia que seria una sorpresa per a la família i que si el Franklin encara era viu en el moment de la lectura descobriria que jo, la seva dona, seixanta anys enrere, l’havia enganyat amb uns dels seus millors amics d’infantesa, el meu secret de vida més ben guardat. Així i tot, tenia clar que volia que les paraules “has estat el meu alè de vida, la meva ànima seguirà acaronant-te, pensant-te feliç i abraçant-te amb desig”, que tant em van sacsejar les entranyes adolorides, conscients que ja no et tornarien a sentir dins, ressonessin sota aquell cel de tramuntana i el sol més esplendorós de l’Empordà. Recordo haver llegit la carta mentre esperava el metro asseguda a l'andana de l'estació de Liceu. Mai més hi he pogut tornar i encara ara se'm fa un nus a la gola quan entro al suburbà. En rebre la notícia, feia sis mesos que no et veia, exactament els mateixos d’ençà que em creixa la panxa fent lloc al nostre fill, l’Enric. Recordo haver-te retrobat la primera vegada que em va somriure. Se’m va omplir el cor davant del teu mateix encís. Havia tingut una vida plena amb el meu marit i l’estimava amb el dolç batec de la tendresa, però tant temps després encara seguia vivint en l’enyorança de la teva pell. —D’acord, Anna no discutim més per l’epitafi. Em sembla bé posar-hi: “hi ha amors que mai no moren”. Em farà pensar en tu—. Quan anava a obrir la boca, em va posar el seu dit índex sobre els llavis i em va fer una llarga abraçada, d’aquelles que ho confessen tot i fan alçar el vol.