Metroholics, epicuris del segle XXI
Una brisa aromatitzada a ametlles torrades i dolç de massapà acabava de profanar l’habitació de Vicent. Devien ser les 9 del matí i el seu company de pis, Marc, estava degustant un ristretto.
Era un diumenge assolellat i segons Vicent, aquestos dies calia anomenar-los dies de falles, fent al·lusió a la seua terra, ja que havia vingut a Barcelona a realitzar el doctorat i enyorava la claredat del cel valencià.
Amb la ment posada en reescalfar el cafè cremat d’ahir i dissimular-ho amb llet de soja, Vicent entrava a la cuina arrossegant els peus com si fossen les cadenes d’un fantasma, que topant-se amb Marc, aquest efusivament li va dir:
-Bon dia! No et creuràs el que em va passar ahir amb la tipa aquella de la uni que et vaig comentar; la vaig acompanyar a una reunió de metroholics.
-Metro què? – Va preguntar Vicent, mentre es treia una lleganya de l’ull dret.
-Metroholics. Has sentit parlar dels workaholics? Doncs, estan els addictes al treball i els addictes a anar amb metro al treball. Per què creus que la parada de Verdaguer de la línia blava està sempre tan petada al matí? –li ho deia mentre li tancava l'ull.
-Vinga va, no em vingues amb històries de les teues.
-No és una història meva. Mira, hi ha una associació secreta, que té contactes, i han descobert que a totes les línies de metro, a una hora concreta i a un vagó concret, el seu sotragueig aconsegueix adormir-te i fer-te somiar amb els plaers més ocults que tens al subconscient. Necessito provocar-me aquesta somnolència hedonista. Oh, Déu meu! Beneït sigui el món oníric.
Vicent li feia que sí amb el cap, però l'únic que volia era beure’s el cafè amb llet tranquil, fet gairebé impossible quan Marc començava a parlar.
-Ho hem de provar, tio. Em pica molt la curiositat. Simplement, arribar allà i presentar-se amb el típic: Hola, soc Marc i soc metroholic... I que tots contesten: t'estimem Marc; això és fantàstic. El fet que hi hagin addictes, em fa pensar que serà una sensació tant brutal, que de fet, una companya...
Interromp Vicent:-Una companya? Ja t'inclous dins del grup? Mare de Déu Senyor.
-Val val, una persona que hi havia allí, tu calla i escolta. Una senyora de la reunió, va començar a exclamar amb veu sensual, que uff, menuda era la línia 5, rebia més plaer amb aquella mini migdiada matutina que amb el seu actual marit. I un altre company, deia que quan tenia ganes d'anar a un restaurant de luxe i no s'ho podia permetre... Amb aquell breu descans podia gaudir d’una Pilsner Urquell i dels millors nigiris de Barcelona. T’imagines llepar Kobe i el seu marbrejat, aquell greix intramuscular tant suculent que s'hi desfà al paladar com un formatge raclette? Oh là là.
-Colló Marc, estàs creant-me curiositat. Com podem provar-ho?
-Cada diumenge, a l’últim metro de la línia L10 Nord, col·loquen a la paperera de l’esquerra del tot, un paperet ben doblegadet amb tota la informació necessària, ja que d’aquesta manera, cadascú pot començar la setmana amb una adequada planificació. Et sembla bé que hi anem?
Una vegada allí, van coincidir amb un grup de persones, que vestides totes força extravagants, esperaven amb entusiasme a l’operari encarregat de deixar els codis en aquella caixa forta d’alumini suau i fred al tacte que es sol anomenar paperera.
Després d’escoltar 7 xiulades que semblaven un Re desafinat, es va obrir la porta de l’últim vagó, mentre a Vicent se li escapava un somriure pervers.