Lluitant a contrarellotge
Feia un dia d’aquells en què no voldries sortir del llit per res del món, com tants altres des que havia començat a treballar en aquella petita cafeteria del Born. La porta automàtica de vidre s’entelava degut al fred i les busques del rellotge semblaven estar aturades.
Era dotze de març del dos mil vint i l’endemà començava el meu cap de setmana llarg.
Per fi arribava l’hora de marxar, em vaig acomiadar de les meves companyes com feia cada dues setmanes i vaig marxar. Els carrers estaven deserts, tot i ser a ple centre de Barcelona, l’únic que la meva oïda podia arribar a sentir era el silenci d’una ciutat buida, gairebé sense ànima. Vaig agafar el metro i en arribar a casa, allà va començar tot. El que havia de continuar com l’inici d’una nova setmana esdevingué l’inici de la foscor i la incertesa. Anaven passant els dies i cada vegada es feia més difícil suportar el pes d’aquella situació. Ja no aguantava sentir aquella respiració intensa i accelerada que corria dins meu, els meus pensaments fluïen descontroladament per tots els racons del cervell, sense aturador, i el meu cos començava a patir canvis físics que destacaven a la vista. Havien passat uns quants dies, però ja no sabia si n’havien passat molts o pocs, ja no recordava quan havia caigut en aquell pou fosc i que semblava no tenir fons. Tenia ganes de tornar a tocar a terra, em sentia flotant en un lloc fora del meu espai de confort, amb el mateix sentiment que quan et trobes flotant a alta mar tot sol i no tens on agafar-te i trobes a faltar un lloc on simplement recolzar-te un instant per descansar, agafar aire i continuar respirant.
Tornava a ser dimarts, però no era un dimarts com qualsevol altre. Trobava a faltar el moviment, el soroll d’una ciutat enfeinada i angoixada que semblava no aturar-se mai, de fet, mai no s’havia aturat fins aquell dia on tot semblava haver-se acabat. Els dies seguien el seu curs i jo amb ells. Em llevava tard, perquè entre tanta foscor semblava que no hi havien altres preocupacions, esmorzava mirant la televisió si es que es podia dir així. Llegia. Feia una estona de classe d’alemany en línia. I es feia de nit. De nit tot semblava encara més diferent. El soroll dels cotxes havia canviat. Ja només se sentia el cant dels ocells a la llunyania. Era com si de cop i volta ens haguéssim endinsat en un bosc on l’existència d’animals fora de l’ésser humà era cada vegada més present. El cel, fins i tot de nit, era d’un blau enlluernador i d’un color tan clar que es podien veure gairebé totes les constel·lacions. On soc? Em sentia desorientada, mai no havia viscut una situació per l’estil a la ciutat de Barcelona.
En un obrir i tancar d’ulls, la primavera estava en auge i començava a veure la llum altre cop. Al principi aquells rajos de sol m’enlluernaven més del compte i se’m feia difícil tornar a viure la normalitat. Mica en mica, després de tanta foscor, els ulls es van tornar a adaptar a la llum i a l’escalfor del sol i en un instant vaig poder tornar a respirar profund. Havia aconseguit travessar aquell pou sense fons i tornava a estar al mateix lloc de sempre. Al final, tot torna i si no torna és que no hem arribat al final.