EL GRAN METROPOLITÀ
La Beatriu s’havia aixecat ben d’hora, com cada matí, per anar a la feina i, com cada matí, va aprofitar l'estona per llegir mentre anava en el metro. “Propera parada: Catalunya” L’altaveu anunciava a la Bea que ja havia de baixar, així que va sortir del vagó.
Gairebé no havia trepitjat l’andana quan va sentir un intensíssim calfred per l’esquena i una insuportable sensació de vertigen que li va fer rodar el cap durant només una mil·lèsima de segon. Quan va aixecar el cap, envoltada d’altres viatgers, la Bea va pensar que se li pararia el cor o que s’havia tornat boja, o totes dues coses.
La parada de metro semblava del segle passat, i la gent també. Primer la Bea va pensar que potser estaven rodant una pel·lícula ambientada als feliços anys 20 i que havien convertit l’estació en un plató ple d’actors amb barret i corbata, i actrius amb cabells curts i ondulats. Però, on eren els focus? I les càmeres? I per què hi havia aquella flaire a “humanitat” a l’ambient?
Va decidir moure’s i sortir de l’estació. Un cop al carrer, l’ensurt va ser encara més gran: no sabia com ni per què, però estava clar que havia viatjat al passat!
L’excitació d’haver trobat un portal en el temps junt amb la por de no poder tornar enrere… o endavant… va regirar-li l’estómac i va acabar vomitant entre la Plaça Catalunya i les Rambles.
Un cop més tranquil·la, i amb l’estómac buit, va respirar profundament per aclarir les seves idees. Havia de tornar a la seva època i a la seva ubicació però, com? Anar cap a l’estació de metro Catalunya no era una opció perquè justament venia d’allà. I agafar el metro a Liceu i pujar fins a Catalunya? Potser el portal també funcionava en sentit invers i deixava la Bea just en el moment del canvi temporal?
Es va dirigir ràpidament cap a l’estació de Liceu i un cop allà va agafar el metro direcció Catalunya. Asseguda al vagó, en un tancar i obrir d’ulls, “Propera parada: Catalunya” Un altaveu! El segle XXI! Les ninetes dels ulls de la Bea es van obrir com una flor. Va sortir corrent al carrer i es va apropar a un quiosc on va agafar un diari per comprovar la data. Havia tornat al mateix dia del mateix any, com si res no hagués passat.
Aquell matí la Bea va anar a la feina, va comentar l’última pel·li del Vin Diesel amb els companys i va dinar amb la seva amiga Laura, però tot ho va fer de manera automàtica, perquè a la seva ment només hi havia un pensament: tornar als anys 20. Només ho faria un cop per gaudir d’una nit de jazz i absenta en una sala de festes del Paral-lel.
La Bea va improvisar un vestit de flapper amb una brusa de setí verd i una faldilla negra prisada que tenia per casa. De camí a l’estació va parar en una botiga de Gràcia on va comprar-se un barret estil cloche que li donava un aire molt sofisticat.
Mentre caminava, tremolant com una fulla, pensava que passaria si el portal ja no funcionava o si anava al segle passat però després no podia tornar… No importava, estava decidida. Va agafar el metro a Fontana, va tancar els ulls ben fort en pujar al vagó i no els va obrir fins arribar a Catalunya. Ho havia aconseguit!
Només havia de sortir de l’estació i agafar les Rambles fins al Paral·lel per arribar a La Criolla, on ballaria tota la nit a ritme de xarleston i viuria l’experiència més increïble de la seva vida, per tornar al matí a casa seva amb un record màgic gràcies al Gran Metropolità.