06:00 am
Primera hora del matí, amaga la seva arma a la cintura, es posa una samarreta ampla, s'ajusta al cap una gorra negra perquè no el puguin reconèixer els reincidents. Avui decideix agafar un mapa turístic i el porta estratègicament visible a la seva mà, es lliga fort les vambes. Al brifing repassen noms de delinqüents que, injustament, veu amb més freqüència que a moltes persones que estima. Saluda els companys d’investigació que, mentre caminen, es posen unes manilles a la butxaca. A l’ascensor badalla i saluda amb el cap el company amb qui li ha tocat compartir el torn. “A veure què ens trobem avui”, pensa, mentre baixa per les escales de l'estació de Glòries, decidit.
Sona el despertador, fa un petó al front als seus fills; encara amb son es posa bé la cua i agafa un bitllet de 5€ d’una de les carteres de la seva tauleta de nit; despenja la seva bossa, és ampla però va mig buida, a dins només hi ha una fotocòpia de la seva documentació o, almenys, la que fa servir en aquest país. Al seu interior hi ha una targeta d'un advocat, alguna citació del jutjat i un telèfon amb targeta de prepagament. “Espero tindre sort”, es diu, mentre baixa les escales de l’estació de metro Collblanc.
No ha sortit el Sol quan encara és dins d’un túnel fosc. Intenta disimular el soroll dels esprais col·locant-los dins d'una capsa de cartró, amb la precisió i l'ordre de qui prepara un tauler d'escacs. Fa estona que espera amagat per tal de fer la fotografia que demostra que ha estat allà, que la seva signatura està viva. Una emissora sona cada cop més a prop, el seu cor batega amb força, el rastre de l'olor de pintura el delata i la llum d'una llanterna li enfoca a la cara. Ha d’arrencar a córrer cap a fora, pujant per un pou de ventilació, abans no l’atrapin. "Avui guanyeu vosaltres”, pensa, mentre eixuga el seu front suat i brut sortint de la parada La Pau.
Porta anys al primer torn, a vegades encara es queda observant les càmeres amb la curiositat d'un infant quan mira un niu de formigues. A la sala arriba l'olor a cafè de la màquina del passadís. Hi ha un ambient relaxat fins que sona un senyal d'avís. Mai s’hauria imaginat que assegut es podia suar tant a causa dels nervis que pot provocar un incident tan delicat: una persona ha caigut a la zona de vies i, com un pianista llegint una partitura, ell sap quines tecles ha de tocar per tal d'evitar una desgràcia; s’atura la circulació, s’activa l'ambulància, s'envia personal de seguretat… Una coordinació natural. “No tan diferent de com actuen les formigues”, es diu irònicament mentre escolta de fons la canalla que ja va camí de l’escola, al costat dels tallers de La Sagrera.