La simfonia dels sentits
L'aire fresc de la tarda colpejava el rostre del Joan mentre corria pels carrers, decidit a atrapar el metro que sortia en dos minuts. Amb cada passa, l'esforç físic augmentava i el cor li bategava cada vegada més fort. Sentia com el ritme accelerat del seu pols ressonava als seus oïdes.
Amb el pit bategant, finalment arribà a l'estació de Plaça Europa. Amb un últim esforç, s'abocà cap a l'andana i aconseguí entrar a l'últim vagó abans que les portes es tanquessin. Aleshores, una foscor sobtada començà a envair el seu camp visual.
Les seves mans nervioses agafaren el seient més proper, mentre les paraules de pànic rondaven per la seva ment. "Què està passant? Per què perdo la vista?", es preguntava en Joan amb angoixa. Sentia la impotència d'un sobreesforç inesperat que el condemnava a la ceguesa.
El metro començà a posar-se en marxa, i el jove intentà relaxar-se, concentrant-se en la seva respiració. Amb els ulls tancats, es sentia transportat per la suavitat dels moviments del comboi, com si flotés en un mar de sons i vibracions. Intentà trobar calma enmig de la incertesa que li embargava l'ànima.
Amb cada batec de cor, notava com la foscor s'estenia, eclipsant cada raig de llum que abans es filtrava pels seus ulls. Tot i això, els seus altres sentits s'exacerbaven, com si la privació visual obrís nous canals de percepció. Sentia els perfums dels passatgers, escoltava les converses a prop seu i captava cada vibració del vehicle com si fos part de la seva pròpia essència.
Enmig d'aquesta intensa experiència, en Joan va comprendre una cosa. La vida no era només una successió d'imatges, sinó una simfonia de sensacions, pensaments i emocions. La pèrdua de la vista el portava a explorar altres maneres de comprendre i experimentar el món.
El metro s'aturà finalment a l’aeroport, i en Joan s'aixecà, confiant en els seus altres sentits per navegar per la multitud. El seu cor estava calmant-se i poc a poc començà a recuperar la seva capacitat visual. Llavors, en una llum tènue, va veure una silueta coneguda. Era la seva germana, arribada de Bèlgica, que l'esperava amb els braços oberts.
En aquell moment, mentre en Joan avançava cap a la Mireia, la foscor que l’havia envoltat esdevingué una metàfora dels obstacles que la vida li reservava. Però ell no tenia por, ja que havia entès que fins i tot enmig de les tenebres més absolutes, sempre hi ha una llum interior que guia el camí.