Un viatger nat
—Digueu ben alt: Gran Metropolità de Barcelona!
Un fotimer de càmeres van disparar els flaixos i vam quedar enlluernats.
—Aquesta fotografia demà sortirà a totes les portades!
Efectivament no mentia, la imatge va fer història. Tanmateix, a mi m’importa més el que significa per mi. Malgrat que pràcticament ni se’m pot reconèixer, ja que estic ocultada pels grans personatges de l’època —entre ells l’arquebisbe Vidal i Barraquer— se’m veu intentant fer-me un lloc entre tota la multitud.
Aquest va ser el darrer retrat que va capturar la meva solitud, més tard va arribar un company que m’acompanyaria per sempre més.
Era 30 de desembre i només quedaven dos dies per acomiadar l’any 24. Tenia unes ganes boges de deixar enrere el passat i també la fred hivernal que s’havia infiltrat a Barcelona i en la meva barraca.
Almenys aquella tarda tenia una cita que em permetia fugir de casa i passejar per la ciutat. He de reconèixer que aquell compromís em feia molta mandra, però també sabia que era l’única oportunitat per fer de burgesa i no volia desaprofitar l’ocasió.
Feia poques setmanes que m’havia quedat sola quan em van trucar a la porta uns empleats de l’empresa GMB. Em venien a entregar una invitació personal per assistir al primer viatge en metro de la història de Barcelona. Malgrat que tancar-me en una andròmina a més de deu metres sota terra no era el meu pla ideal, no vaig poder refusar l’oferta. Ni tan sols la meva panxa voluminosa va servir d’excusa perquè em van prometre que em reservarien un seient.
Així doncs, just abans de sortir de casa vaig furgar pels calaixos per si trobava les joies que havien pertanyut a la meva mare i que m’havia posat uns tres cops. Anava de vint-i-un botó, o això creia, però quan vaig arribar a plaça Catalunya vaig veure que la gent anava vestida escandalosament elegant i extravagant.
Així mateix, aquell esdeveniment va atraure la premsa del país que buscava una primícia. Per això abans de pujar al vagó ens van fer la cèlebre fotografia per immortalitzar el moment. Quan les portes es van obrir, la riuada de gent va entrar atropelladament i estàvem com sardines. Per això vaig creure que el metro no triomfaria pas: qui voldria viatjar en una cafetera subterrània abans que el tramvia?
Malgrat que no era precisament escanyolida, em vaig anar fent pas per un entramat d’abrics de pell i barrets amb plomes estrafolàries. No obstant això, ni veient el meu estat se’m cedia un seient. Finalment, un home amb barba frondosa es va aixecar i em va oferir el seu lloc.
—Caram, de quant està?
—Vuit mesos i dues setmanes. A punt.
—I com es dirà?
—Antoni, com el meu marit.
—Vaja, provi de ser més original. Jo em dic Antoni per la meva mare Antònia. A causa d'això sempre he buscat l’excentricitat.
—És que el meu marit m’ha deixat fa poc, precisament construint aquest maleït metro. Per això soc aquí.
No sé per què li ho vaig confessar, potser necessitava desfogar-me amb algú.
—Ostres, quin greu… Goita, Josep, ja som a Aragó! Déu-n’hi-do si n’és de ràpid aquest trasto!
Després em vaig capficar en les meves cabòries i en baixar a Lesseps el senyor em va desitjar molta sort. En sortir de l’estació vaig adonar-me que tenia raó. El metro m’havia tret el marit, però em podria retornar la vida. Poc després va néixer el meu fill Carles, curiosament l’usuari que més trajectes ha fet amb metro. També és l’únic que pren el seu nom per les parades: Catalunya-Aragó-Lesseps, és ben bé que va néixer predestinat.