Sota el terra, la platja
No recordo exactament on va ser, però devia tenir set anys quan em vaig fixar en un cartell que recuperava el Sous les pavés, la plage! En vaig preguntar el significat a un adult que rondava per allà, i no sé si hi va incloure explicacions, però l’atenció infantil és capritxosa i només em vaig quedar amb la traducció. Sota el terra hi ha una platja? L’únic que jo coneixia sota la meva Barcelona era, evidentment, el metro. L’agafava sovint, amb els papes o els avis, perquè encara era petita i em podia permetre això d’anar amunt i avall badant mentre et deixes arrossegar per una mà que penja just a l’alçada dels ulls. M’agradava examinar la gent i aprofitar el temps congelat del vagó per navegar amb la mirada per la varietat de sabates i motxilles i cares de colors destacant entre blanc. En baixar, aquell petit món aturat en fluorescent es convertia instantàniament en un remolí de cames apressades en totes direccions. Vaig créixer i aprendre de maigs i de barricades, però la cita original ja no hi tenia res a veure: jo continuava entrant en una platja subterrània cada vegada que baixava al metro. Amb els viatgers suspesos en el temps detingut dins el vagó, en una absència d’ocupació temporal i no per això menys desconcertant, tan pròpia també de la gent quan es banya al mar dedicant-se exclusivament a flotar, comparables als cigronets a la sopa, com diu la meva mare. Arribar a l’estació i sortir del tren és trencar la superfície de l’aigua per reprendre el temps, tocar de peus a la sorra i caminar cap al para-sol, o cap a les escales del metro, i recordar que en teoria sempre estàs anant a algun lloc.
Dins del vagó els desconeguts són, en la seva imatge estàtica, veritables desconeguts. Només mirades i camises i la frontera justa entre ells i jo, com diu aquell poema; fins i tot una distància tan petita com la d’un seient és, en realitat, la mateixa que hi ha d’una punta a l’altra de la ciutat. Es manté aquest anonimat absolut fins que frena el tren i qui ha arribat a la parada ha d’abandonar-lo i delatar-se. Igual que quan surts del mar reveles el teu cos traient-lo de l’aigua, i així ho dius tot de tu, i no per les formes heretades, sinó per la condició en portar-les, si les llueixes amb orgull comprovant si algú t’observa, o si amb indiferència fingida fas com si no tinguessis res a veure amb la matèria de tu que regalima, o si encongeixes les espatlles, demanant perdó per les teves formes, igual que quan surts del mar et reveles, dic, també ho fas en baixar del vagó, mostrant qui ets o qui creus que ets, dirigint-te amb pressa decidida cap a algun deure urgent, o intentant dubtar el mínim temps possible per no desentonar entre els barcelonins de professió i rutina, aixecant molt o poc la barbeta, aferrant desconfiadament la bossa o carregant-la amb expressió cansada, cedint el pas amb somriures o xocant malhumoradament; amb el moviment desplegues el teu caràcter, i vas deixant al llarg de l’andana una línia que t’explica, de la mateixa manera que ho faries desfilant fins a la tovallola. I no només anuncies l’essència, sinó també els problemes i alegries que t’acompanyen avui, i per això la configuració d’aquest rastre identitari canvia cada dia amb cada versió de cadascú.
A la platja, el vent mou la sorra i esborra les petjades. Al metro, són invisibles tot just fetes. Potser queden guardades en algun lloc, o potser desapareixen expressament perquè tornis a sortir del mar, a baixar del vagó i facis una nova empremta de tu cada dia.