La dona que mai no va anar en metro.
Tota una vida i dues vides, la meva iaia i el meu avi, treballant i estalviant per aconseguir un lloc al món on les seves netes poguessin gaudir del mar. Potser el tresor de vida més valuós per a algú que ha nascut al bell mig de terres quasi desèrtiques, envoltades de muntanyes pelades; i ara no puc viure sense estar a prop del mar.
Ell baixava amb el bus cada dia des de Sarrià fins al Port Vell, a “Las Golondrinas”. Era allà on podia respirar millor degut a problemes pulmonars, el motiu pel qual va haver de venir a viure a prop del mar, per poder respirar el màxim possible d’oxigen (a Barcelona hi ha un 99% d’oxigen).
Li pregunten a un vell escriptor què faria si pogués tornar a començar a viure, i diu: “Me n'aniria a la platja!”.
Una cançó em deia que li cantés i diu així:
“A la vora de la mar hi ha una donzella (…)”.
És una cançó anònima típica de pobles de mar de la zona de Tarragona, que ha arribat a l'actualitat mitjançant la tradició oral. Potser un vell trobador la va anar cantant des del castell de Tamarit fins al de Calafell, i els mariners la tornen a dir de nou a les seves barques, i ara la recordo jo, en aquest escrit, i li encomano potser a un altra persona que la llegeix aquí.
Es veu que podem interpretar aquesta rondalla com un consell que ens ensenya a millorar la nostra existència. És a dir, una classe magistral per entendre’s bé a un mateix, i el que es desitja de veritat, per triar bé a la vida.
Llegir, dibuixar, ments obertes, compartir, gaudir sense egoisme, són els valors que he rebut dels meus familiars.
Cada vegada que veig un músic al metro penso que el meu pare i la meva iaia li donarien diners, i si porto alguna moneda les hi deixo, tot pensant que ho faig per ells, que ja no poden, i perquè crec que tot el que donem als altres també és un reflex del que ens donem a nosaltres mateixes.
I la meva àvia, quan ja gairebé no podia caminar, em demanava que li dibuixés el mar i la donzella, com la litografia del menjador “Passeig vora el mar” d’en Sorolla, i el port i els pescadors, i els petits vaixells que sortien el dia del Carme a fer revetlla.
I ara se’m desbloquegen un seguit de records lligats a aquests.
El gat “minuto”.
El cafè de la plaça, el cafè a Saragossa que no va arribar mai, les batalletes de quan feia de telefonista, les de la pel·lícula que van rodar a l’estació, el braser encès que va cremar la nina, els fòssils, les cales, les roselles, els gira-sols, la cuina vella i la nova més moderna…
Les 300 gallines i el carro, amb la palla per protegir els ous en els viatges, el càntir, la gosseta que es va embolicar entre les rodes, la campana de plom que se sentia a llegües i que van fondre per fer armes, el ball amb l’hereu, les espirals que em feia al palmell de la mà.
Les truites franceses i els ous fregits amb cortineta.
Els espagueti, el pollastre en escabetx, les quallades, el préssec en almívar, el brioix i les ensaïmades de cabell d'àngel, les hòsties consagrades i no consagrades del mercat de la Llibertat de Gràcia.
La mel.
Va ser la dona que mai no va anar en metro.
“Chiquitita”, la cançó d'infantesa sona, alentida, al acordió, de l'acordionista, que hi és sempre, cada dimarts, al transbord al camí d’anar a la feina, entre Besòs mar, l'ara viral parada de la línia groga, la del pis que vaig trobar més a prop del mar, fins a la de les rajoles que fan jocs visuals, Urgell, la de la feina.
La llibertat i el mar. La música i el mar.
A la vora de la mar hi ha una donzella.