Seu, sisplau
Era un dia plujós a Barcelona, d’aquells que des del sofà de casa −i amb un bon llibre− semblen acollidors i càlids, com una mare abnegada que et porta al llit una beguda calenteta per calmar un mal de coll que no t’ha permès anar a escola. Però que si t’agafen al carrer, amb pressa i sense paraigua, en un parell de minuts et fan sentir com si et caigués a sobre tota l’hostilitat del món.
Amb aquesta sensació de desprotecció −i amb molta cura− va baixar la Carme les escales del metro de Liceu. Notava la pluja punxant-li el cap, i la gent passant pel seu costat massa ràpid. Es va aturar un moment i es va agafar a la barana per deixar-los avançar. No volia, de cap manera, tenir un accident en un dia tan especial com aquell. I és que la Laia, la seva germana petita, l’estava esperant en un restaurant del passeig de Gràcia per presentar-li la seva «parella». Aquesta és la paraula que havia fet servir per telèfon. No va dir «un bon amic» com altres vegades. Ni el meu «xicot». A la Carme, en escoltar-la, li va semblar que fins i tot el to era més seriós.
Ja dins del vagó, xopa i una mica confosa, va albirar un seient lliure uns passos més enllà, a mà dreta, i va caminar fins al seu objectiu molt a poc a poc.
−Em permets? −va preguntar amb un volum massa baix i un to de veu una mica infantil, fins i tot vulnerable.
L’home, amb consciència evident de ser jove, atractiu i fins i tot elegant, se la va mirar de dalt a baix mentre es retirava de l’orella un auricular blanc sense fil, d’aquests que a la botiga has d’anomenar «airpods» perquè t’entenguin uns venedors que poc més saben dir en anglès.
−Vull seure-hi, sisplau – ara el to i el volum havien canviat.
−Ho sento però estàs feta una sopa.
−Perdona?
−És que perquè tu seguis i ho mullis tot, m’hauria d’aixecar jo.
Se’l va mirar desconcertada i, com en una mena d’estat de trànsit, va fer l’intent de seure, però ell va obrir les cames per tal d’ocupar els dos seients. A més, va recolzar les mans sobre les cuixes per abastar més espai també amb els braços. En fer-ho, per sota de la màniga del seu abric blau, va emergir un ridícul rellotge negre amb el dibuix de Batman sobre un fons groc.
−Ja veig que ets un superheroi, tu −li va dir, intentant ocultar, almenys, la meitat de la impotència que sentia−. I aprofitant que s’havien aturat, va baixar sense esperar cap mena de resposta.
A l’andana de Plaça Catalunya, mentre esperava el següent tren, notava com la ràbia li anava pujant per tot el cos fins a arribar a la cara. «Soc idiota. He deixat guanyar el puto Batmat de merda sense lluitar. Com volem canviar el món si no podem plantar cara als homenets que porten rellotges de nens petits!». Com li agradaria tornar a tenir-lo al davant! Trobar-se’l, per exemple, fent autoestop en una carretera deserta. O a una estació de metro d’un país llunyà, tot vulnerable, demanant-li una moneda per poder tornar a casa.
Quan va arribar al restaurant, xopa i frustrada, la seva germana ja hi era, asseguda. Va alçar el braç per cridar-la. Hi havia també un home d’esquenes que es va aixecar de seguida en veure-la. I de seguida, una mica atabalat, li va apropar una cadira. En fer-ho, és clar!, va tornar a aparèixer al canell el ridícul «ratpenat-sobre-fons-groc».
La Laia somreia mentre el seu home, tot un cavaller, li acostava la cadira a la seva germana i li deia gentilment: «Seu, sisplau».