El sentit de la sort
L’home que no apostava mai era conductor d’autobusos. Ningú no podia fer-li entendre que pagava la pena gastar-se uns quants euros per poder ser milionari.
A finals d’any es repetia la mateixa història. A cada cotxera, cada sindicalista tractava de vendre-li la seva loteria. Ell, pacientment, els replicava que no. Que no l’atreia el somni gairebé impossible d’escapar de la seva classe social.
Ni participacions, ni paneres, ni res de res, l’home que no apostava mai entomava la seva decisió com una mena de militància davant la vida. Aquesta havia de tenir un sentit, i no podia ser una mera suma de casualitats. Les coses passaven per algun motiu i deixar-ho a la sort era una actitud inacceptable.
Aquell dia, que era com qualsevol altre, va sortir de cotxera amb el seu bus amb la mateixa parsimònia habitual. Pels anys d’experiència sabia que les presses mai no eren bones conselleres en aquell ofici.
Havia sentit les notícies a la ràdio com cada dia i era conscient de les conseqüències que havia portat la invasió de l’Iraq, per part dels EUA, al transport públic europeu. Ja havien saltat pels aires alguns trens, metros i autobusos en nom d’Al Qaeda. Gràcia no li’n feia, però tampoc ho tenia gaire present.
A mig matí va arribar a plaça Universitat i, quan es disposava a tancar les portes, una passatgera li va comentar: “Perdoni, però algú s’ha deixat una bossa al darrere de tot de l’autobús.”
No li va donar gens d’importància i va respondre com de costum: “Ah, cap problema, porti’m la bossa i l’entregaré a cotxera per deixar-la a Objectes perduts".
"Ui!" , va respondre la passatgera, "és que em fa por portar-la-hi. I si és una bomba?"
L’home que no apostava mai es va quedar garratibat. Li acabaven de donar un dècim sencer sense que ell ho demanés. La sort o la manca d’ella es posava en marxa i allà no hi havia manera de fintar-la.
Per primer cop, va decidir jugar-se-la. Va anar cap al fons de l’autobús amb la passatgera enganxada a la seva esquena. A mig camí, i veient la situació, es va aturar i va comentar a la seva ombra improvisada: "Perdoni, però si és una bomba, millor que no vagi darrere meu, perquè si esclata vostè també palma."
Després d’aquestes paraules, tothom a l’autobús que havia escoltat el conductor va decidir que tampoc no tenia ganes de jugar a aquella ruleta russa, de manera que baixaren apressadament del vehicle.
Efectivament, a l’última fila de seients, ara ja buits, hi havia una bossa escolar. Sense ningú al seu darrere, el xofer va agafar-la i va encreuar els dits per, aquell cop sí, tenir sort. En concret, bona.
Caminà fins a la posició de conducció, va asseure’s al seu seient ben a poc a poc i amb cara de nen de San Ildefonso va obrir la bossa: s’hi trobà tot de roba bruta de gimnàs i llavors cridà a ple pulmó el premi als passatgers, que van retornar al vehicle com si els hagués tocat la grossa al millor dels sortejos.
L’home que no apostava mai va comprendre que la vida és una loteria constant i irremeiable en què, t’agradi o no, t’hi han fet participar.
Des d’aquell dia no només juga quan arriben les dates assenyalades, sinó que concep el vici del joc com l’únic que, si bé et pot arruïnar la vida com tots els altres, també et pot fer immensament ric, a diferència de la resta.