En dos minuts arribo
Desparo la taula. Queden les tasses del cafè, les culleretes i la cafetera. Els plats els ha rentat la Maria, la meva jove, tot i dir-li no els rentis Maria, que jo tinc tota la tarda, que sempre estàs molt enfeinada, seu al sofà i posa’t còmoda. La Maria diu que no, no puc estar asseguda i menys un dimecres, que si m'assec ja no m'aixeco. Mentre sentim l'aigua de l'aixeta i la dringadissa dels plats a la pica, l'Anna, la meva filla, surt de l'habitació i em diu que a la fi el Nil s'ha adormit .M’explica que últimament li costa adormir-lo a l'hora de la migdiada, que es fa gran, i has vist com li va el jersei que li va regalar la mama? Premo una mica els llavis i assenteixo. L'Anna no diu res més, fa un any que intenta parlar amb mi de la Raquel, -la seva mare, la meva dona-, però encara no, encara és recent.
La Maria tanca l’aixeta i sentim l'últim raig d’aigua que baixa per l’aigüera. El seu soroll esquerda el silenci que han deixat les últimes paraules en aquest petit menjador ple de records d’un passat que encara ens fa mal. La Maria apareix al menjador i diu què, què fem? Hauríem d’anar tirant, hem de passejar el Nus i preparar les coses de demà. L’Anna diu Pare sí, marxem ja, demà tinc una presentació a primera hora i encara haig d’enllestir-la. L’Anna fa un repàs per tota la casa i diu llestos!, i Papa deixo aquets pitet, només has de passar-li una aigua, i quan torni el di.. saps què?, el deixo aquí, així no haurem de portar-ne un cada vegada que vinguem. Faig una llista mental: el xumet, una muda d’hivern, un parell de bolquers, l’elefant sense trompa que va estripar el Nus l’última vegada que va venir a casa, i per últim, el pitet de plàstic amb cassoleta. Tanco la porta, sento remors de veus a l’escala i l’ascensor que baixa.
Surto al balcó a acomiadar-me. L’Anna diu adeu pare, la Maria diu Nil digues adeu a l'avi, i el Nil aeu i em llença petons imaginaris posant la seva mà davant dels seus llavis en forma d’“o”. Des del tercer pis, i sense ulleres, no veig el clotet de la seva barbeta perfecta, i mentre el miro, recordo amb nostàlgia quan la Raquel li posava el dit menut al foradet i el Nil la mirava amb els seus enormes ulls foscos. Continuen caminant, mirant endavant mentre el Nil des del cotxet mira amunt, cap al cel, girant cada cop més el cap on soc jo, i després, amb un moviment ràpid, gira el cap a l'altre costat creient que potser així em veurà millor, però no, perquè giren la cantonada i tots tres desapareixen. El Nil ja no em veu, penso. Em poso una mà davant dels llavis en forma d’“o” i llenço un petó imaginari a ningú.
De cop i volta em veig amb forces per sortir al carrer, encara que a aquestes hores -són les vuit del vespre-, m’agrada recollir-me a casa, seure al sofà i agafar un llibre. Ara només llegeixo llibres que un dia Carles, amor, aquest t’encantarà. És una nit de tardor i m’haig de cordar la jaqueta i tapar-me el coll. Baixo per Servet, un carrer que he intentat evitar des de la maleïda trucada. Avui, però, passo per davant de la carnisseria on compràvem els dissabtes, en Pere està abaixant la persiana, ens saludem. Aixeco el cap en direcció al balcó ple de geranis que tant agradava a la Raquel i una mica més endavant, veig la parella d’avis que, com sempre, seuen al banc del davant de la pastisseria. Camino lentament, les mans darrere l’esquena fins a la parada del metro de Sant Andreu, sortida Joan Torres, on els dimecres esperava la Raquel, i Carles, amor, en dues parades arribo.