L'encanteri
08:40 h del matí i el comboi de metro no havia acabat de completar la seva entrada a l’estació de Santa Eulàlia quan es va aturar. Les persones que l’estaven esperant arribar a l’andana miraven el conductor amb sorpresa i a aquest se’l podia veure fent gestos amb les mans contrariat, per algun motiu desconegut el tren s’havia aturat, fins que al cap de pocs moments va tornar a emprendre la marxa, després que el conductor hagués de fer un reinici del sistema. Un cop ja a l’estació, davant la porta del vagó nº3, un grup de passatgers esperaven que un d’ells fes girar la maneta, quan de sobte aquesta ho va fer sola i es van obrir les comportes. Ningú dels que eren allà entenia què estava succeint, a excepció d’una d’elles, na Martina.
Ella era filla única, vivia amb la seva mare al C/Riera Blanca, ben a la vora de l’estació a la banda de l’Hospitalet, era aplicada amb els seus estudis, li agradava tafanejar a les xarxes socials i era de les que penjaven històries a totes hores del dia.
“Aquí està succeint alguna cosa estranya!”, esclatà un dels passatgers, amb ulleres i bigoti, que duia un vestit negre, que no s‘havia assegut, “primer l’aturada i després la porta s’obre sola, jo baixo a Plaça de Sants i agafaré el següent que no me'n refio”, al que li respongué una senyora que duia agafada de la mà el seu fill petit a l’escola, “no digui bestieses, que ens farà agafar por, serà cosa de la informàtica”. Na Martina no podia dissimular un lleuger somriure quan ho escoltava, sabent que n’era la causant. La nit abans, mentre endreçava un armari de casa, havia trobat un perfum que estava etiquetat amb una enganxina blanca, on hi posava escrit a mà “encanteri”, i no va dubtar en aplicar-se pel coll, des d’aquell moment, amb la seva ment era capaç de fer coses extraordinàries, des de raspallar-se les dents sense subjectar amb les mans a canviar els canals de la televisió sense el comandament. Només tenia un problema, i és que aquell perfum feia molt mala olor.
Na Martina tenia un dilema, ella no volia ser una superheroïna que fes mala olor, recordava els noms de Wonder Woman, Spiderman i el del capità planeta, i no volia imaginar-se per l’institut i que l’anomenessin “Flaire woman”, o encara pitjor “pesta woman”.
La resta de parades fins a Hostafrancs se les va passar rumiant com ho podia solucionar, no volia perdre el superpoder, però tampoc que es riguessin d’ella, una solució que va pensar era la de dur un penjoll dels que es porten als cotxes amb una fragància que contrarestés la pudor, és per això que un cop va sortir del metro es va dirigir al primer supermercat que va trobar, on n'hi va trobar de diferents olors. Tota decidida, va triar finalment el “Frutos del bosque”.
No van passar més de cinc minuts, quan ja arribant a l’Institut va veure com un nen es dirigia directament a la carretera a buscar una pilota mentre els cotxes circulaven, va ser en aquell moment que va dirigir el seus pensaments en fer que la pilota tornés cap al nen, però no se'n sortia, va fer mà del perfum i se’n va ruixar força, però l’ambientador que duia de sobte va provocar una mena de curtcircuit amb l’encanteri, per sort els cotxes es van aturar igualment i no va passar res.
És en aquell moment que hi va trobar sentit a aquella frase que havia escoltat a SpiderMan, “Un gran poder comporta una gran responsabilitat”, i és que quan li calgués utilitzar els superpoders no hi havia altra opció que la de fer mala olor.