El joc dels teriomorfs
El joc li va ensenyar la seva mare, molta gent hi haurà jugat. La condició amb la mare era no assenyalar amb el dit a ningú. Hi solien jugar a les sales d’espera del dentista, del pediatre, fent cua a la xarcuteria. Havien de trobar de quin animal tenien cara les persones que compartien espera i avorriment a l’espai on jugaven, s’ho deien a cau d'orella: senyora amb cara de tortuga a la teva dreta, jersei rosa amb botons de perla.
Des que per fi va trobar un lloguer que podia pagar a Cornellà, cada dia recorre més de mitja línia blava en metro i ha tornat a jugar, aquest cop sola, a les cares d’animal. Ja porta uns mesos practicant l’associació zoofacial durant el recorregut fins a l’oficina. De bon matí al metro hi troba persones felines, canines, de bec i plomes... Els habituals els té ben estudiats. Hi ha un pardal que sol saltar els esglaons veloç i es camufla amb la massa matinera, un grup de sargantanes que van a l’institut i que reciten lliçons i cançons i moltes altres vegades només miren el telèfon, com tants d’altres animals del comboi. Quan la seva companya de pis decideix anar en metro també posen en comú les impressions i solen estar d’acord. Fins i tot coincideixen en subespècies i races.
- Un Setter irlandès, sense dubtes, aquell que carrega un violí!
- I el dels tatuatges que s’adorm, un os bru, claríssim!
Les tornades vespertines s’animen amb petites bandes de gats urbans que rapegen, gallines que comenten mals articulars les unes amb les altres, algun cocodril solitari.
Fins a dia d’avui el joc sortia de forma inconscient en entrar al vagó, era nena una estona i mentalment anava construint un àlbum de personatges teriomorfs. Potser algun dia, si tenia temps, els faria sortir dibuixats en algun conte, amb els seus musells, les seves escates, motxilles, auriculars i pantalles hipnotitzadores. Però aquesta tarda, tornant de la feina, després d’un dia de merda, un dia esgotador, no hi ha hagut manera. Mirava i mirava, estudiava els passatgers, intentava posar els mecanismes associatius però cada cop estava més sorpresa, fins i tot espantada.
- Però si té cara de... de cantonada? Ostres sí, sí, és una cantonada! I aquella? Aquella té cara de guant! És que no pot ser una altra cosa!
Seguia investigant i s’ha vist envoltada de cares d’endoll, de cremallera, d’esglaó, de mànec, fins i tot de lletra E. Què els estava passant als seus conciutadans? Havien perdut tant l’animació que ja no podien ser ni animals? O havia perdut ella tant la fe en la humanitat que ja no li semblaven ni bèsties?
Ha esquivat unes quantes cares de lector de codi de barres, alguna cara de cantonada més, que abundaven, i finalment ha sortit al carrer de nou, que l’ha rebut amb un ventet de vespre d’estiu amb olor de menjars fregits.
És dijous, el dia de trobada amb la colla, però se sent defallir. Caminant cap a la terrassa del Bar Scarface, on sempre es reuneixen, pateix per si elles també... no ho vol ni pensar! Escriu: “Gent, estic molt cansada, ens veiem dijous que ve”.
Però ja és molt a prop i hi va, i la rebuda és amb CARA I ULLS! Amb cara de Marta i de Carla, abraçada de Patrícia i de Sara. I la cara d’en Josep, amb el seu riure contagiós, quan li explica la invasió subterrània de caraguants i caraendolls! El racó urbà ple de taules metàl·liques s’omple de les seva animada conversa. Ella, envoltada d’aquestes fisonomies, recorda que té una molt bona mostra humana a qui recórrer en casos de pèrdua de fe o entorns de caracantonades.