SÍNDROME D’ESTOCOLM LITERARI
Aquest vespre, tornant de la feina, m'ha sorprès una imatge atípica en l'època actual de capcots al metro mirant pantalles, immersos en paraulògics, tiktoks, receptes de cuina, instruccions per fer una flor amb el cartró del rotllo de paper de vàter o vídeos d’outfits que mai es posaran.
No us ha passat mai que esteu llegint un llibre que us té atrapades, que no el voleu deixar, que està en un punt on sembla que tot es resolgui, o s'obrin nous enigmes, noves històries, i no voleu que el moment de lectura s'acabi? Això, a casa és fàcil de solucionar perquè posposes el que anaves a fer: dines més tard, deixes la roba humida dins la rentadora, els plats poden descansar a la pica o dins del rentaplats una estona més, les plantes es poden regar més tard, o aquella bossa d'orgànica que regalimava i s'ha trencat i has hagut de posar dins d'una altra bossa sentint la teva capitana enciam interior remugant, pot continuar esperant al rebedor de casa per no ser oblidada de nou. A casa, pots allargar la lectura. Bé, cal matisar que el meu relat parteix d'un perfil de dona soltera que pot llegir a casa tranquil·lament, amb una reading soundtrack de l'Spotify, i fins i tot amb una copeta de vi al costat o, si és estiu i llegeix al petit balconet de casa, fent un cigarret de tant en tant. En el cas del perfil d'algú que ha de cuinar per dos, tres o quatre, que ha de revisar deures, ha de tenir cura d’una persona dependent o que no disposa d'espais per posposar temes, potser és més complicada la solució i el relat hauria de buscar noves vies de solució. Però tornem al llibre i al moment de lectura que no volem que s’acabi.
I si passa quan ets al metro? I estranyament l’espai entre parades és més breu que els altres dies, i arribes al destí més d'hora del que havies imaginat i la possibilitat de quedar-te al vagó i deixar-te fluir, com en una pel·lícula "indie", fins on la vida et porti no és una opció viable. Tot i que voldries continuar asseguda embotida, entre els dos anoracs dels teus veïns de viatge, per acabar de llegir aquell paràgraf, aquell capítol, aquell diàleg, saps que no pots. I baixes. I continues amb el llibre a la mà; no hi has posat el punt de llibre i el teu dit acaricia les paraules que amb tant delit tens ganes d'assaborir, de devorar, i t'encares cap a les escales mecàniques amb decisió, ràpid, per poder aprofitar els breus segons de pujada i engolir alguna paraula més. Però son massa curtes i, ja al vestíbul del metro, toca encarar la sortida al carrer. Són les deu, a fora del refugi improvisat en què s’ha convertit aquell vestíbul és fosca nit, i penses que segurament ni les faroles et permetran llegir. Què fer? Suspendre la lectura no és una opció, el dit entre els fulls et crema. Pares i allà, al mig del vestíbul, acabes el que estaves fent: gaudint del relat. Si compensa quedar-te allà, mentre la gent va i bé, només ho sabràs quan acabis.
No sé si l'home que he vist avui, al vestíbul del metro de Sant Andreu, palplantat, quiet, amb el capcot sobre un llibre obert, encara hi és. M'imagino un pla fixe d'ell amb gent movent-se al seu voltant a càmera ràpida. I es buida el metro i s’apaguen els llums. Aixeca el cap i es pregunta què fa allà. I no troba la resposta al llibre que porta entre les mans. El guarda del metro l'acompanya a fora. És a la plaça Orfila. Fa fred. S'atura i respira. I, patint el que possiblement podríem diagnosticar de síndrome d'Estocolm literari, busca una farola i obre el llibre de nou.