Amb les ulleres posades
En Miquel entra al metro a la parada del Clínic. No acostuma a seure quan viatja en metro, si més no si el trajecte és curt. Li agrada repenjar-se en l’espai que queda entre la porta i els seients, i observar als veïns de vagó. Avui s’ha deixat les ulleres posades. La dona que seu al costat —li fa uns quaranta anys— treu uns papers de la bossa; li crida l’atenció el logotip, que és d’un hospital. La dona ha passat les dues primeres pàgines i està llegint la part final de l’informe, que es mira concentrada com si no entengués el que diu o no s’ho acabés de creure. Parpelleja i fa un rictus de torbació amb els llavis. A en Miquel li pica la curiositat i mira de reüll els papers, que pot llegir amb les ulleres posades. Quan ha llegit la part final de l’informe, se la mira esgarrifat; pobra dona, li queda poc temps! Ha empal·lidit i li nota un lleuger tremolor a la barbeta. Tot d’una pensa que la vida és injusta; no pot ser, una dona tan jove! La veu tan sola! Llavors ell, que no acostuma a ficar-se on no li demanen, sent un impuls irrefrenable de donar-li consol.
Quan ella baixa del metro, la segueix. Dubta, l’ha d’abordar? I si ho fa, què li dirà? En uns moments així s’han de triar molt bé les paraules. Ja han caminat un parell d’illes quan es decideix i es posa al seu costat a una distància prudent; quasi ha hagut de córrer, la dona camina de pressa, té la cara trista, els llavis premuts i els ulls humits i li diu:
—Senyora, sense voler he llegit l’informe que estava mirant al metro. Em sap molt greu, deu estar passant un moment difícil, ha de ser molt dur rebre aquestes notícies, sense tenir el consol d’algú al seu costat.
Ella gira una mica el cap i se’l mira desconcertada, obre la boca com si anés a dir alguna cosa, però no diu res.
—Si li anés bé xerrar amb algú per esbravar-se, amb molt de gust la convido a un cafè —continua en Miquel.
La dona se’l mira confusa, en Miquel li veu en els ulls una guspira d’agraïment i ella accedeix amb un cop de cap i un somriure tímid. S’asseuen al primer bar que troben i ella demana una til·la. Al cap d’una estona, en què les paraules de tots dos s’han encallat a la gola, ella mussita:
—No sé per què fa això, no ens coneixem de res. Però li ho agraeixo, estic trasbalsada, és la meva millor amiga.
—Ah, no és de vostè l’informe? —diu en Miquel, desconcertat.
—No, és de la meva companya al despatx, ella no podia recollir-lo, jo crec que no s’ha atrevit a anar-hi, potser ja s’ho temia. Quina mala sort, és un càncer molt agressiu, li queden mesos de vida —diu mentre treu l’informe de la bossa i l’obre per tornar a mirar-se’l, incrèdula.
—Li serà difícil donar-li l’informe, a ningú li agrada donar una mala notícia al millor amic —li diu en Miquel, que mira encuriosit la primera pàgina de l’informe—. Diu que són molt bones amigues? Si més no, si li dona vostè, la mala notícia, tindrà al costat algú que la podrà reconfortar.
—El seu marit no en sap res, em va dir que no el volia amoïnar fins a tenir-ne la confirmació —diu ella.
De cop, en Miquel es va posant pàl·lid, agafa l’informe, que li tremola a les mans, mentre els ulls se li claven a l’encapçalament. El seu cap bull ple de bombolles amargues de desconsol. No creu en les premonicions, ni en fenòmens paranormals, però no hi veu cap més explicació. Sinó, què és el que l’ha dut a sentir aquell rampell de seguir a aquella dona?
—Vostè és la Mònica?... Aquest informe és per a la Carme, la meva dona —encerta a dir amb veu tremolosa.