Sota terra
Tinc fred en desvetllar-me, destapat i sota una foscor total. El silenci que envolta l'espai se'm fa etern, recordant-me constantment la solitud que sento, però que trobo tant a faltar quan em desperten.
La llum fa acte de presència de manera sobtada, sense previ avís, il·luminant tènuement el túnel infinit que m'envolta, deixant-me obnubilat per un temps que no soc capaç de discernir. Reprenc la consciència en començar a moure'm, moment en el qual sé que la meva jornada de treball ha començat. El so del sotragueig que escolto em relaxa i gaudeixo d'aquest moment efímer que és música per a les meves oïdes, corrompudes pel rebombori sempre present.
Es pot entrellucar una llum llunyana, que a poc a poc s’aproxima imparable fins a entrar a l'estació on comença el llarg servei que visc dia a dia. S'obren totes les portes enèrgicament, per les quals surten els primers passatgers amb una actitud oposada. Veig cares conegudes i altres noves, possiblement novençans del món soterrani. Rostres cansats, arrugats i foscos, devorats per aquella llegenda urbana sobrenomenada “sol” que reflecteixen com és realment l'exterior: un lloc més fosc que aquest en el qual em trobo.
Amb el pas de les hores, l'ambient millora notablement, aportant una major frescor al recinte mitjançant la presència dels més joves, aquells que tenen un futur per davant i amb ganes de menjar-se el món que desconec. Les seves cares són molt diverses, mostrant des de felicitat innata fins a preocupació. Són un misteri que ningú no ha aconseguit desxifrar, no obstant això, els envejo, no per la seva joventut, sinó per la forta capacitat que tenen per a sentir, la major virtut de totes que només ets capaç de descobrir una vegada l'has perdut.
Quan els passatgers baixen, agafen rumbs diferents directes a l'exterior a través de les escales que per a mi són una muntanya impossible d'ascendir. Aquest procés es reitera en innombrables ocasions fins que finalment conclou la meva jornada, atordit per la munió que evadeix la meva mirada llastimosa, suplicant per una moneda.
M'aproximo cap al cau mentre lentament m'envaeix la foscor juntament al meu fidel company, la meva llar, incansable en aquest viatge perpetu. Les engrunes que recullo són cada vegada més escasses en aquest món de tenebres, però que no vull abandonar per por del desconegut, potser, ni jo mateix en soc conscient, atès que fa molt temps que vaig perdre el seny. El vent que sento fluir, penetrant implacable a través de la meva roba esparracada, anuncia el meu inexorable final.
No serà necessari cavar per a sepultar-me, ja que em trobo sota terra.