ASSASSINAT AL METRO
M’havia llevat com sempre havia fet fins llavors. Alguns dies resultava una profunda inspiració, d’altres una exhalació immediata de motivació i, normalment, una plana i agradable indiferència amb la qual havia après a conviure. En els tres casos, jo participava en una estricta rutina. Un moment fonamental d’aquesta, a mig cavall entre el despertar i el deure, era llegir el diari.
Aleshores, cap convicció m’arrelava al món amb prou força per veure, més enllà de les paraules, símbols per expressar sons. Potser va ser aquesta superficialitat deshumanitzadora la que em va conduir fins a un destí negre. O potser ja m’esperava fes el que fes. Per si de cas, mantenia el tauler d’escacs a prop, per si havia de jugar contra la mort. M’assegurava cada dia que estigués net i col·locava i descol·locava les peces en el taulell, amb l’esperança de la tan desitjada partida. Després m’adonaria que llavors ja s’estava jugant.
Aquell dia, abans de llegir el diari i després de preparar el taulell, vaig prendre un cafè. Era un espresso, com era habitual. Mai m’havia fixat en el cafè per despertar-me, el meu despertar requeria d’una espiritualitat que una pols provinent de Colòmbia, pagada a baix preu i venuda a un de més alt, no em podia conferir. La meva motivació per prendre cafè era la seva pulcra foscor. Havent-me acabat el cafè, vaig decidir-me a llegir el diari. Però abans, vaig sentir-me atret per l' obligació moral de celebrar els meus primers actes del dia amb un shot de vodka. Aquell diari era força estrany. No el vaig entendre en el moment de la lectura, no ho vaig fer després de tancar la porta amb clau, ni tampoc ho vaig fer en marxar. En ell només s’hi llegia una notícia, únicament pausada per un anunci de tabac o d’una revista per adults. Parlava sobre l’assassinat d’un jove en l’estació de Passeig de Gràcia. El diari estava redactat en imperatiu.
Jo sempre agafava el metro a Gràcia, i, havent llegit un diari tan estrany, vaig sentir el que no havia sentit des de feia molt temps, la il·lusió d'habitar en un espai públic. Vaig baixar a la parada i vaig asseure’m al banc de l’andana on sempre m’asseia, i vaig decidir buscar les similituds entre el relat del diari i els que observava. Tot semblava coincidir. El metro va passar a les 19:32, una dona vestida amb americana i botes baixava amb el seu gosset. Poc més s’esmentava en el diari, i tot coincidia. L'assassinat, sorprenentment, només es mencionava en el titular. Abans de tornar a casa vaig recollir del terra uns fullets que anunciaven tabac i revistes per adults.
Vaig tornar a casa, vaig obrir la porta del pis i vaig asseure’m al costat del diari. El silenci es va veure trencat prematurament per uns cops secs contra la porta, amb crits de “policia” i “obri ara mateix”. El diari ara estava tacat de sang. En aquell moment vaig saber més que tot el que havia sabut al llarg de la meva vida, i era que m’havien descobert abans que jo m’hagués descobert a mi.
La mort era la meva consciència, i aquesta sempre anava dues passes per davant de la meva realització. L’acció, lamentablement, era seva. Per les cortines desfilava un raig preciós de llum cap al taulell d’escacs. La mort havia arribat a jugar. La partida va ser ràpida, va durar un somriure melancòlic que aïllava els crits de l’exterior. Seguidament, un escac i mat de manual. Una llàgrima em va caure que ja no vaig poder escriure. Tres dos, un… Un esclat de sang al mirall.