Des de la finestra

3 de maig

Des de la finestra tots els dies semblaven iguals. Però no ho eren. Els colors, les olors, els sons… alguna cosa sempre canviava.


La remor de la cafetera la va treure dels seus pensaments. L’aroma del cafè la va fer moure’s i anar cap a la cuina a preparar l’esmorzar. Després, novament, va seure davant de la finestra. El món despertava, la ciutat començava a fer soroll.


L’autobús hi passava cada tant, pel seu carrer. La gent s’esperava a la parada, cadascú al seu aire. Des que hi havia mòbils, molts acotaven el cap i miraven les pantalles. D’altres fumaven, cada vegada menys, i encara alguns no feien res.


Aquell matí hi havia dos nois que anaven a l’institut, un senyor amb una bossa a l’esquena i una dona que portava un ram de flors. L’autobús va arribar i tots van desaparèixer a l’interior.


Una estona més tard, hi tornava a haver gent a la parada. Un avi amb dos nens, senyores amb bosses, homes i dones, més grans i més joves.


El cel era clar, feia temps que no plovia. Les gavines i els coloms hi passaven de tant en tant. Els geranis creixien als testos dels balcons. Els llençols volaven, blancs, en algun terrat. Tot era com sempre.


Un nou autobús arribava. La senyora Feli s’hi esperava des de feina estona. Ella la coneixia. Havien estat amigues, temps fa. Quan eren més joves, havien pres molts cafès juntes al forn de pa. Cafè i un tastet dolç, tardes alegres de conversa.


La Feli tenia un nom preciós: Felicitat. Ella simplement es deia Mercè. – Mercè, com estàs?, li deia al telèfon. – Quedem avui per berenar?


La Feli va aixecar el cap per un moment, semblava recordar-se que allà hi vivia ella. La Mercè va sentir l’impuls de moure la mà, però ja no mirava. L’autobús va fer parada i va engolir-la.


L’endemà era un dia com sempre. Corria algun núvol pel cel i els arbres feien fressa. Des de la finestra, es veia el carrer despertar.


La Feli va tornar a la parada, si fa no fa, a la mateixa hora del dia anterior. Sempre havia estat molt moderna, encara tenia aquell estil alegre i acolorit. Als quaranta anys no s’havia casat mai i sempre havia viscut sola. Quina dona, la Feli: intel·ligent i segura, xerraire i riallera.


Un dia ja no es van veure mai més. Per molt que la va buscar, no la va trobar mai ni en va saber res més. Va passar sovint pel forn de pa i va fer innombrables trucades que no van servir de res. Fins i tot la va esperar al seu carrer.


Li va doldre molt aquell fet. Se l’havia estimat,  la Feli. Quan parlaven li encomanava el seu bon humor i li transmetia una visió de la vida sempre positiva. Però es fa esfumar i després, res més. Cap paraula de comiat, tardes buides.


Trenta anys després ja no tenien quaranta anys. Feia uns mesos que la Mercè era vídua i veia els dies passar. Els dies i els autobusos que circulaven pel seu carrer, portant persones i escampant-les per la ciutat.


Un tercer matí la Feli va aparèixer. La Mercè portava dies rumiant-hi i estava preparada. Aquell era el dia. Va apagar la cafetera, va agafar la bossa de mà i les claus. Mentre baixava amb l’ascensor respirava i sentia com es movia el seu pit.


Quan va travessar el carrer, encara no sabia què li diria. – Feli, soc jo, la Mercè.


La Feli la va mirar i va balbotejar, els ulls se li van humitejar. La Mercè va comprendre que tenia moltes coses a explicar i li va fer una abraçada.


L’autobús va arribar i hi van pujar plegades. Des de la finestra de la Mercè, la gata guaitava els ocells. Va veure com s’asseien dintre del vehicle i somreien.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!