Un somriure, un record
Amb els auriculars ben entaforats a les orelles, sacsejo el cap alegrement, sense vergonya. I no. el causant de tal agitació no és el metro a velocitat de creuer, sinó l’emblemàtic tema Smile, de la banda rapera G-Unit.
Llambrego subtilment el meu voltant, cercant les expressions impregnades de matisos a desxifrar. És la primera vegada en molt de temps que els meus ulls no només albiren els visatges amb els quals comparteixo espai de viatge, sinó que són capaços de clissar-los sense l’ús de la capritxosa inventiva. Ben fermat al travesser burell, observo un noi aclofat al seient del costat, assentint rítmicament amb el cap. Pel tempo que sostenen les cervicals, pot estar perfectament escoltant He Got Game, dels reivindicatius Public Enemy. Un tatuatge del mític 23 dels Chicago Bulls al lateral del sedós coll juga a favor de la meva teoria. El seu rostre, afaiçonat per l’adolescència i encara per polir, mostra una expressió de concentració extrema, com si cada nota ressonant al seu cap el conduís cap a un regne inexplorat. M’abstinc de corroborar la hipòtesi musical amb ell, però sí que li envio un somriure aprovador: “Avui seràs MVP del partit”.
El simple viratge del trajecte fa que corregeixi de posició, obtenint així una nova perspectiva. Ara contemplo la fesomia d’una noia mentre llegeix, pel que sembla, una novel·la de ciència ficció (a jutjar per l’estètica intergalàctica de la portada). Té uns ulls turquesa que combinen amb un esvelt septe nasal, com si fos un sender baixant per un rierol alpí que, al final, et porta cap a un extens turó argilós. Sobtadament, pausa la lectura per tornar-me la mirada, com si advertís la meva presència candorosa. Allisa les comissures dels molsuts llavis, lluint així un joliu somrís que no passa pas desapercebut. La vida li somriu, i aquesta reflexió em complau, malgrat no tenir la sort de conèixer-la.
Sense adonar-me del pas del temps, ja he deixat enrere la parada Hospital Clínic. Just al davant meu s'alça impertèrrit un jai que, amb el delit que caracteritza la jovenalla, deixa seure una dona recent submergida al vagó, cada vegada més concorregut. El somriure de complicitat entre els dos protagonistes que sorgeix d’aquest gest m’entendreix. Un cop dempeus capeixo les seves faccions, que denoten una vida plena de sacrificis i esforços per tirar endavant. No obstant això, no amaguen que tot el bagatge rere l’esquena l’ha construït amb un pròsper somriure. A l’instant, un record d'infància es mostra en primer pla: “Papa, seràs avi per segona vegada! Arnau, digue-li hola al teu avi Jaume”. Allò que enterrà temporalment la meva genuïna curiositat per llegir les persones que m’envolten fou també el que s’endugué el meu avi; en ambdós casos, sense escrúpols.
Aleshores una veu assalta el meu embadaliment, evidenciant el major valor que dona sentit a la meva vida: “Propera parada: Sagrada Família”. Baixo del metro al ritme de All that I got is you, de Ghostface Killah, un dels espadatxins de Wu-Tang Clan. Giro la mirada enrere, intentant connectar de nou amb la senectud de l’ancià que m’ha deixat captivat en tan sols uns moviments. “Sí, la família és sagrada”, em reitero, palplantat a l’andana, sense contemplar res en concret, i tot a la vegada.