Un nou camí
Sortia en Tran de l'hotel on treballava, un dimecres de novembre a tres quarts de dotze de la nit. Ja sabia, com sempre, que arribaria a temps per agafar l'últim metro de la línia 5 direcció la Vall d'Hebron, allà on ell baixava per anar a casa seva. En aquesta setmana, les temperatures havien baixat dràsticament i no duia prou roba per abrigar-se i arrecerar-se del fred. Estava cansat, i tenia les defenses baixes, va començar a caminar de pressa ja que el fred el pressionava a entrar en calor sigui com sigui.
En arribar a l'estació, va seure als bancs de marbre i només en aixecar el cap va adonar-se que l'estació estava buida. Normalment hi havia una desena de persones, però aquella nit, ningú. Silenci. Un silenci trencat per la fricció de les rodes del metro sobre els carrils que provocava un grinyol irritant però agradable, ja que anunciava el final de l'espera, per fi camí de casa.
Va pujar al primer vagó, hi havia molt espai, així que sense qüestionar-s'ho, va jeure en un dels seients blaus. El metro va arrencar, en tancar-se les portes, i va seguir recte el seu trajecte. Un trajecte que el mateix Tran se sabia de memòria. Mentre mirava per la finestra la foscor del túnel, de reüll va observar que la gent estava molt seriosa; les expressions estaven apagades. Va donar una ullada a tothom. Perplex mirant la gent, va adonar-se que el metro no havia arribat a la següent parada quan ja feia estona que hauria d'haver parat.
Estranyat, va tornar a mirar per la finestra que estava entelada, doncs havia començat a ploure a bots i a barrals. No havien anunciat pluges aquella nit, però encara es va sorprendre més en adonar-se que ja no estava en un túnel sinó a l'exterior. La línia 5 del metro de TMB no té cap tram a l'exterior, tot és sota-terra. Tot i això, en el vagó regnava el silenci. La gen, seguia amb la mirada perduda, sense expressió a la cara.
Va fixar-se en una senyora que duia les orelles al descobert, amb unes arracades de plata i uns auriculars inalàmbrics. No era l'única, cadascuna de les persones a bord del metro també tenien els mateixos auriculars.
Després d'uns dos minuts on observava la gent, el tren va aturar-se. Les portes es van obrir i totes sortiren en fila índia. La que tenia paraigua l'obria, protegint-se de la pluja, i la que no en tenia continuava sense immutar-se. Plovia a bots i a barrals. Feia tanta boira que no es podia veure més enllà de tres metres. Tot i això la gent seguia com si res, decidida, directa.
En Tran va seguir-les, sense veure més enllà de la quarta persona. Feia fred i plovia. Se sentia un petit xiulet, molt suau però suficient perquè en Tran se n'adonés. Donant un cop d'ull al seu voltant va veure com el xiulet provenia de l'auricular d'una de les persones. Va parlar-li cridant l'atenció, però ningú el feia cas. Totes caminant en línia recta.
Fart, en Tran s'acosta a la persona del davant i, sense cap mena de vergonya ni d'escrúpols, va treure-li l'auricular de l'orella. Ho va fer tan directe que no va adonar-se que l'auricular estava incrustat a la seva orella. Va quedar-se atònit amb l'auricular a la mà i veia com l'orella sagnava sense parar. La persona va caure a pes mort a terra. Tot seguit va notar unes mans a les espatlles, i abans de girar-se va sentir un calfred i un contacte elèctric a les orelles, seguit d'un mal de cap molt intens. Va deixar caure l'auricular a terra.
Després va caminar amb la resta de la gent.