Línies paral·leles

Ami

Sembla gris el dia, ho sembla.


La ment tan dispersa que ni pensa.


Passes borroses que ni la terra toquen.


El recorregut és tan conegut


I allòquotidià tan automatitzat.


Amb la boira emboirada surto ràpid del metro i trepitjo l'andana .


Surten els ulls temerosos del somni obtús.


Sembla que el gris deixa espai al verd, és l' estació de Paral·lel línia 3.


Tot d' una ja estic a la línia 2, el lila em recorda l'esquerda del cor.


I al ritme del seu batec, les meves passes trepitgen amb una mica més de pes.


De camí a la sortida Ronda de Sant Pau,


arriba llunyana una música suau.


M' apropo, escolto 


i la guitarra ara esqueixa, són sons de la Índia 


que els dits embogits improvisen. 


M' aturo transportada... sons sonen, sonen notes, sons de llum i fumm!!!!


Apareix el món sense nom, el món Paral-lel. És l' invisible que viatja. És la percepció que es dilata. Ja estic aquí, més ara que mai. El present s' ha presentat i et trobo a tu que has estat sempre al meu costat.


Vides en línies paral·leles, que impulsades pel misteri, de vegades s' apropen, de vegades es barregen i de vegades es toquen.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!