Societat solitària
Els bancs del parc estaven plens de gent. Homes i dones grans que passaven les seves tardes al sol, observant els nens jugar i els joves passar ràpidament amb els seus auriculars posats. La Maria era una d'aquestes persones que es passejava pel parc amb el seu carro de la compra i la seva jaqueta de punt. Era una dona vella, que havia vist com la ciutat havia canviat davant dels seus ulls. Recordava quan el parc era un lloc tranquil, on les famílies venien a passar el dia i els nens jugaven amb les seves bicicletes. Ara tot era diferent. Els nens estaven més preocupats pels seus telèfons que per jugar, i les persones grans com ella es sentien més soles que mai.
La Maria va decidir que necessitava una mica de companyia. Va agafar el bus que la portava al centre de la ciutat, on podria veure més gent i trobar algun lloc on seure. Va agafar el seu llibre i es va endinsar en la lectura mentre escoltava les converses de les persones que hi havia al voltant seu. Va sentir com el bus anava fent parades i més gent pujava i baixava, però no va aconseguir fer cap amistat.
Va decidir que necessitava un canvi d'aire i va agafar la línia de metro que la portava fins al barri de Gràcia. Allà va veure com la gent caminava per les estretes voreres, amb les seves mascotes i les seves compres. Va passar davant de molts bars i botigues, però no va sentir la necessitat d'entrar en cap.
Finalment, la Maria va decidir que havia estat prou per avui. Va agafar el metro de tornada i va mirar les cares de les persones que la rodejaven. Va veure la soledat als seus ulls, el mateix que ella sentia cada dia al parc. Va adonar-se que la vida era més solitària del que mai havia imaginat, i que havia de trobar una manera de connectar-se amb les persones que l'envoltaven. Va arribar a casa seva amb una mica de tristesa, però també amb una nova determinació. Sabia que havia de buscar una manera de viure la vida de manera més plena i de trobar la companyia que necessitava per fer-ho.