Són les 6, ja ve
6 del matí. Gran Via amb Bailèn. Sola a la parada, ni un ànima al carrer. Mentre espero per distreure la por, el meu clàssic, el cub de Rubik. Un al dia per no oblidar-me'n. Arriba el 7. M’hi enfilo. Bon dia a la cara de sempre, darrere del volant, uns dies somriem, d'altres aixequem la barbeta, d’altres un hola fluixet, i els divendres un bon dia radiant, encara que plogui i foti fred i vingui tard.
Busco lloc, els quinze de sempre, tots asseguts al mateix seient. Jo, com el bus, ja du un tros de ruta i sempre hi ha espontanis, de vegades em foten el seient. Però poc m’importa a aquelles hores.
Sempre tinc llibre o mòbil que m’abstreuen, però ara fa uns dies que observo. I veig. I trobo.
El senyor de la motxilla infantil, que sempre dorm, i que baixa a la mateixa parada que jo. De vegades ens avisem, ell per adormit, jo per distreta. M’agrada saber que compto amb ell, encara que només interactuem quan algun dels dos no s’aixeca quan arriba la nostra parada. Ben curiós.
El senyor de l’armilla fluorescent, sempre dorm, aquest també. I va molt despentinat, em fa riure com dorm, sembla que estigui al sofà de casa. Quin paio.
Les bessones que van idèntiques. Em fan com por. Van sempre vestides igual però de diferent color. Fins i tot la bossa, una en marró l'altra en negre. I tenen una edat ja. Van les dues serioses i mirant endavant. Un dia els vaig fer una foto per enviar-la-hi a ma germana i ho vaig passar fatal. Si m'atrapen...
La senyora seriosa que saluda el conductor quan baixa, de punta a punta del bus. Adeuuuu.
El que parla per telèfon a aquelles hores. De debò? Amb qui parla tant a aquestes hores? Silenci, si us plau, que hi ha gent que dorm.
La que només fa una parada, deu tenir por de caminar pels carrers buits a aquelles hores.
La del barret, tot l’any du barret, estiu i hivern. M’encanta, dona un toc al format matiner.
I per últim, la dels esclops, la que tot ho mira, la que saluda en pujar, la que mira de reüll i fa fotos, la que tant mira el mòbil, com llegeix un llibre, la que cada matí busca el millor lloc on seure, la que riu per sota el nas mentre observa, la que s’espanta quan sent Adeuuu, la que mira amb cara d’incrèdula al del telèfon, la que empatitza amb la por dels carrer buits, la que cada matí, quan per fi decideix on seure, acaba els últims moviments del cub de Rubik.