El meu famós particular
En el bus, des de fa uns anys, no gaires, m'he convertit en un hater, en el meu cas del telèfon mòbil. I és que no suporto la seva omnipresència en passejar la mirada amunt i avall pel bus on gairebé tothom, vagi dret o assegut, viatja pendent del dispositiu. Per no caure en la dependència, quan viatjo sol he anat desenvolupant tota mena d'estratègies elusives, sempre amb un denominador comú: l'observació del meu entorn dins del bus, els companys de viatge, sigui com a font d'inspiració, sigui, menys pretensiosament, com a mer entreteniment.
Al començament buscava imaginar-me històries amb els altres viatgers com a personatges. Potser era un tret físic, potser una vestimenta, o simplement un posat, se'm disparava la vena literària i de seguida el veia o la veia dins d'un context, familiar o laboral, en el qual sovintejava el patiment. Si, és cert, ho reconec, en aquella època la tendència al dramatisme em dominava i la majoria dels meus protagonistes arrossegaven intensos conflictes.
Després m'he anat retrobant amb viatgers, en els quals endevino clars senyals sobre com els va la vida. Deu ser per l’habilitat fisonomista que dona la pràctica que, darrerament, m’entretinc també buscant semblances amb famosos, tasca feixuga perquè l'aversió que tinc a certs formats televisius limita força la meva galeria de celebrities, més rica en esportistes, polítics i culturetes que no pas en presentadors o concursants. Quan hi ha sort i la ment fa click (molt poques vegades) tracto dissimuladament de continuar mirant el famós fake mentre gaudeixo projectant el seu estat d’ànim, fins i tot fent hipòtesi sobre quins motius el provoquen.
Fa uns dies, tornant de la Barceloneta en el 59, a les Rambles va pujar un home jove que no tenia vist i es va asseure just davant meu. Es va treure el mòbil de la butxaca per consultar-hi alguna cosa, sense deixar-me massa temps per fantasiejar còmodament. De seguida se’l posà altre cop a la butxaca mentre començava a mirar-me, primer de manera intermitent, després ja més fixament; fins al punt que em feia sentir violent i aleshores era jo qui li retirava la mirada i només de tant en tant l’anava guaitant. Com que la vista se me n'anava a la finestra, recordo que passàvem pel Clínic quan de sobte el viatger de davant se m'adreçà directament:
- Perdona si t’he incomodat, és només que la teva cara em recorda molt a una persona que vaig conèixer fa temps. Et puc preguntar una cosa? A què et dediques?
- Tota la vida he fet de professor d'institut, ara m'acabo de jubilar
- No series pas professor de matemàtiques? - va continuar amb el tuteig típic de la seva generació
- Sí, com ho has endevinat? Feia classes de matemàtiques i de física.
- Si em dius ara que vas treballar al Jaume Balmes ja sabré de què et conec, tu ets el professor Jordà, oi? - en sentir el meu nom assentí amb cara de sorpresa, mentre per dins una onada d'orgull m'envaïa - Gràcies a tu des de l'ESO soc un boig de les matemàtiques, fins i tot vaig fer el grau d'estadística
- Doncs celebro haver estat una bona influència per a tu.
- Més que una bona influencia, un referent, com una estrella que il·lumina. És per això que parlant amb amics sempre t'he anomenat el professor Jordà, el meu famós particular
I en aquell instant vaig sentir-me en pau amb mi mateix, de cop i volta tots els anys d'esforços i patiments quedaven recompensats.