Com el primer cop
Quan baixava les escales de l’estació de Feixa Llarga, la vaig veure a uns metres més endavant que també es dirigia cap al metro. Era la mateixa dona amb el vestit curt a qui, abans, a la sala d’espera de l’Hospital de Bellvitge, no havia pogut treure els ulls de sobre. Per no semblar que ara la seguia, em vaig quedar dret a l’andana, a una distància prudencial, i en arribar el metro, vaig entrar a un vagó diferent del seu. Quan el comboi va reprendre la marxa, ella va aparèixer des de l’altre vagó i es va asseure just al meu costat. Tots els seients estaven lliures perquè el tren anava buit. Vaig posar-me nerviós. No gosava mirar-la, ni dirigir-li la paraula. A l’estació de Mercat Nou, quan el tren va emergir de la foscor, tots dos ens vam girar instintivament cap a la finestra inundada pels rajos de sol. Els nostres esguards es van trobar a través del reflex del vidre i ella va somriure.
Vam començar a parlar. De seguida vam connectar. Era com si ens coneguéssim des de feia anys. El vagó s’anava omplint a cada parada, però nosaltres seguíem conversant, aliens a les presses dels passavolants atrafegats del matí. Els rètols de les estacions s’anaven succeint per la finestra en tràveling lateral: Rocafort, Universitat, Urquinaona... Jo no volia que el viatge s’acabés, volia que la L1 es recargolés sobre si mateixa, com una serp vermella que es mossega la cua i anéssim fent voltes i voltes, com si fos el tren de la bruixa. Però a l’estació de Marina, ella va dir que baixava a la següent parada. Vaig callar en sec. Quan els altaveus del sostre anunciaven la correspondència de l’estació, em va agafar la mà i em va fer aixecar del seient. Em vaig deixar portar i la vaig seguir.
A fora, la Diagonal i la Gran Via s’entortolligaven fent un bucle de quitrà. Ja era fosc i feia poc que havia plogut. Els bassals de terra reflectien les soques dels arbres pelats de la vorera, ennegrides i guerxes, com si fossin potes de gall socarrimades. Ella cada cop m’estrenyia més fort la mà. Vam entrar al portal de casa seva i abans que es tanquessin les portes de l’ascensor, la vaig besar. El petó va començar a la planta baixa i va continuar fins al quart pis. Quan ella va obrir la porta de l’apartament, vam anar directes al dormitori, enganxats pels llavis sense separar-nos, com siamesos, mentre ens despullàvem pel passadís. Vam fer l’amor. Tot i que tinc certa experiència, em comportava de forma maldestra, com si fos el primer cop. Com en aquella cançó de “Like a Virgin”, d’Eva Perón. Després vam estar una estona en silenci, fitant el sostre de l’habitació. Ella es va adormir de seguida.
Jo no tenia gens de son i vaig mirar l’hora. Al canell hi duia lligada una cinta rebregada de paper d’hospital que no sabia d’on havia sortit. Em vaig aixecar del llit per veure si trobava el lavabo. Vaig anar a petar al menjador. No volia tafanejar però no vaig poder evitar donar-hi un cop d’ull. A la paret hi havia una fotografia d’ella, una mica més jove, vestida de núvia, besant un home amb frac. Em vaig fixar en la cara del nuvi, un rostre eixut amb uns ulls negres penetrants, molt enigmàtic. Al passadís hi havia un rastre de peces de vestir per terra, com si haguessin saquejat un contenidor de roba solidària. Vaig trobar el lavabo i m’hi vaig tancar amb baldó. Després de fer un riu, em vaig rentar les mans i, en alçar la vista, el mirall rodó de sobre la pica, em va retornar la cara envellida del nuvi de la fotografia amb una ganyota beneita de demència.