LA NOIA DEL METRO
En Martí torna cap a casa després de les classes. El metro va ple, però encara s’hi pot respirar. Està assegut a prop d’una porta i repassa els apunts. Té el recorregut après i només alça la vista de tant en tant. S’adona que el metro s’ha aturat quan sent una veu angoixada que crida: "Si us plau, deixeu-me passar, que he de baixar". En Martí aparta els peus, amagant-los a sota del seient. Ha vist passar unes vambes i una maleta petita amb rodes. Les portes es tanquen. Quan el metro arrenca, li sembla sentir uns sanglots i es gira. Al costat de la porta hi ha una noia amb la maleta petita amb rodes, de cara al plànol de la xarxa. No ha estat a temps de baixar. Sembla desorientada i confosa i mira amb desesperació el mapa, mentre unes llàgrimes li llisquen per les galtes. Els passatgers, indiferents, ni tan sols la miren. En Martí guarda els apunts a la motxilla i va cap a ella.
—Què et passa? Et puc ajudar?
—M’he perdut. Ja no sé cap on he d’anar —li respon, contenint el plor que lluita per esclatar— Perdré l’avió.
—Ets aquí i vas a l’aeroport? Com dimonis t’ho has fet? La xarxa és enrevessada, però tant com per perdre’s...
—Jo soc de poble, com dieu vosaltres. Ja m’he equivocat en arribar a Barcelona, baixant en una estació que no tocava. A partir d’aquí tot ho he fet malament. No m’hi entenc amb aquest mapa —diu, assenyalant-lo.
—A on vas?
—A Stuttgart, a veure la meva germana.
—Vull dir: a quina hora surt l’avió?
Quan la noia li ho diu, en Martí mira l’hora al mòbil.
—Va, t’acompanyo. Encara hi seràs a temps.
—Si surto i a dalt agafo un taxi aniré més de pressa, no? —diu en un tímid intent de refusar l’oferiment.
—A aquesta hora? És l’hora de sortir de la feina i tots els carrers estan embussats de cotxes. El metro no té entrebancs.
Quan s'obren les porte,s en Martí baixa i li estira la maleta.
—Vinga, corre, segueix-me.
A partir d’aquí comença una gimcana d’escales, passadissos, transbords... En Martí arrossega la maleta amb una mà i dona l’altra a la noia, que s’esforça per seguir-li el pas. Una porta es tanca i trava la maleta. En Martí d’una estrebada la fa seguir. L’etiqueta es trenca i en Martí la recull de terra.
Asseguts al metro que va a l’aeroport, ella no para de donar-li les gràcies dient-li que, de no ser per ell, encara estaria fent voltes per Barcelona. Ell fa el desmenjat mentre la mira reflectida al vidre de la finestra del davant. Ara s'adona que és bonica. En Martí mira l’hora una altra vegada: vindrà molt just, a córrer altra vegada. A la terminal l’ajuda a treure la targeta d’embarcament.
—Si haguessis de facturar la maleta sí que l’hauries perdut —li diu, pujant les escales de pressa. Quan arriben al laberint de cintes del control de seguretat, la hi dona—. Té, tota teva. Ves, no t’entretinguis.
Acabat de i dir això per la megafonia sona l’últim avís als passatgers amb destinació Stuttgart. Des de l’altra banda del control de seguretat ella li fa adeu i després el gest de tirar-li un petó amb la mà. Ell fa veure que el caça al vol i se’l posa a la galta. Mentre la veu allunyar-se apressada sent una satisfacció que li omple el pit; com un Sant Jordi després de salvar la princesa, tot i que ell, això, no ho ha pensat.
Tornant cap al metro, recorda l’aventura d’aquesta tarda i el pensament s’atura en ella. Ella? No ha pensat a demanar-li el nom n iel telèfon. Ara serà, només, la noia del metro. Tot baixant les escales es posa la mà a la butxaca. Esbossa un somriure i els ulls li espurnegen. «L’etiqueta!».