TOT ESPERANT L’AUTOBÚS
La Teresa es desperta contenta. Observa per la finestra el bon dia que fa. D’aquí una estona agafarà el bus per anar a trobar-se amb la Lluïsa a l’estació d’autobusos que les ha de portar a Montserrat, com cada mes de maig. En arribar a la parada hi ha força gent, deu està a punt de passar, pensa. Té moltes ganes d’escoltar el virolai i veure la Moreneta! Fa dos anys que no hi han pogut anar, és com si hi hagués hagut un parèntesi en el temps i ara es despertés d’un malson i tot tornés a estar com abans.
La Teresa voldria seure, li fan mal les cames però en el banc de la parada hi ha un noi estirat. "Segur que va begut o drogat, qualsevol li diu que em deixi seure, ves a saber com reaccionaria. Cada vegada hi ha més manca d’educació i respecte", pensa.
Acaba d’arribar una noia escoltant música sense posar-se els auriculars, una mare arrossegant el seu fill petit, plorant, perquè arriben tard a l’escola. No s’avorreix observant tot el que passa al seu voltant, pensa que és ben entretingut, tot i que ja té ganes de marxar i trobar-se amb la seva amiga. Li explicarà tot el que ha passat durant l’espera; encara que la Lluïsa, amb un somriure, potser li digui que cada dia està més rondinaire i menys tolerant.
Ja arriba l’autobús. Després de patir alguna empenta es disposa a pujar, quan s'adona que no té el moneder que duia dins de la bossa, i comença a cridar perquè ningú pugi. De sobte, el noi que estava estirat s’aixeca com si es despertés d’un somni, com cada vegada que li treuen sang i es mareja. Diu: -És d’algú, això? Ho acabo de trobar a terra.